divendres, 9 de desembre del 2011

Memòries d'una vella xaruga


CAPÍTOL TERCER
Quan el pare va marxar a la guerra, l’oncle Pau va enviar un parell de mossos a la Vall, i la mare i jo ens en varem anar a Vilafreser. De cop i volta la casa va omplir-se de nens. Moltes amistats de l’oncle, principalment carlistes, alfonsins i antiliberals, li demanaven auxili per als seus fills, als quals volien allunyar de les ciutats. A l’hora de fer feina no sobraven mans. La tia Regina va proposar-se que a pesar de tot el terrabastall, Vilafreser no perdés la vida disciplinada, l’ordre i la pulcritud amb la que fins aquell moment s’havia governat. Malgrat tots els seus esforços però no va poder evitar el daltabaix que va produir-se  al més de maig del 37, quan sense saber d’on, un bon dia va aparèixer la tieta Montserrat.

Portava la roba esquinçada, un tall li creuava la cara i la seva pell, normalment tan blanca, aparegué fosca i colrada. Quan la va veure, la mare va deixar anar un esgarip d’espant. Un cop superada la impressió del primer moment tothom va témer que el motiu de la seva visita fos dur-nos noticies del front, o donar-nos alguna mala notícia respecte la sort del pare. Però ella tampoc en sabia res del seu germà, i els fets que va explicar-nos no van sinó neguitejar-nos més si es que això era possible.

Al llarg de la seva infantesa, la tieta Montserrat havia viscut presonera d’una naturalesa malaltissa, la pols del molí li afectava els bronquis, sempre patia d’ofecs i altres problemes respiratoris. El fred a l’hivern, la calor a l’estiu i la obsessió de la seva mare, la meva avia Filomena, van fer que la tieta Montserrat passés llargues temporades estirada al seu llit, aliena als dies, a les setmanes i fins i tot als mesos que anaven passant rere les finestres de la seva cambra. L’avi Corretjol sempre va creure en la importància de donar una formació sòlida a tots els seus fills. Va preocupar-se que tots aprenéssin a llegir i a escriure, i de que no haguessin de fer servir els dits de les mans per fer càlculs mentals. Com que la tieta no podia anar a escola, cada dia, la Pilar de cal Mestre vell s’arribava la molí de l’Olivet i li ensenyava les lliçons. Aquelles llargues jornades d’aprenentatge van despertar en la tieta una àvida passió per la lectura, i la Pilar posseïa la biblioteca més ben assortida del poble.  Embolcallada per aquelles lectures, la personalitat feble, tímida i introvertida de la nena Montserrat va transformar-se en un caràcter resolt, una empenta insondable i una ironia majúscula a mesura que s’anava fent gran.

Quan, cap a l’any 1916, la tieta va decidir quedar-se a Barcelona va demostrar del que era capaç per arribar fins al final amb les seves conviccions. Al principi el meu pare, que era el seu germà gran, no volia deixar-la treballar, patia per la seva salut si anava a la fàbrica, i coneixent el seu mal geni, no creia que pogués anar a servir a casa de ningú. Fins que un dia, la tieta el va engegar. Va dir-li que el que més la feia emmalaltir era, precisament, la inactivitat, li va deixar clar que estava fins al cap damunt del patiment i de la sobreprotecció dels demés, i va recordar-li que la més gran voluntat del seu pare, l’avi Corretjol, era que els seus fills i filles, tots sense excepció, esdevinguessin gent resolta, persones adultes, reflexives i madures, capaces de, com sempre deia, “governar els seus cavalls”.

La tieta Montserrat havia arribat a Vilafreser per amagar-se. Al principi no ens ho podiem creure, coneixíem la seva significació política, tots erem conscients de que, en cas que els sublevats guanyessin la guerra, ella molt més que d’altres es veuria obligada a abandonar el país, però al mes de maig de 1937 en qualsevol masia de Gurb, tot eren incerteses al respecte de quin seria el resultat final del conflicte i ningú entenia ni de qui, ni de que, s’havia d’amagar la tieta.

Un cop perpetrat el seu acte de rebeldia, decidida a no moure’s de Barcelona, la tieta Montserrat va anar a treballar a una fàbrica tèxtil del Poble Nou. Poc temps després va posar-se malalta per culpa de l’ambient insà i del borrissol dels telers i les cardes, però ja havia fet bons contactes entre els companys obrers, especialment els de la CNT. Amb una constitució dèbil i una formació cultural privilegiada per a les dones treballadores de l’època, no va costar-li trobar feina de mestra a una escola del sindicat on hi anaven els fills dels afiliats. Era una escola mig clandestina, de conceptes educatius anarquistes, inspirada en el model de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va ser en aquells dies, que la tieta va forjar una ideologia política en la que no deixaria de creure durant la resta de la seva vida. Els Corretjol sempre havíem estat gent d’esquerres. Republicans, anticlericals i persones convençudes que la terra havia de pertànyer a qui la treballava. Però mai havíem sentit a parlar del sindicalisme, del moviment obrer, o del cooperativisme fins que la tieta Montserrat no s’hi va implicar de forma tan decidida.
De seguida va fer-se un nom en els ambients anarquistes de la ciutat, col·laborant amb organitzacions com el Grupo Cultural Feminista, i escrivint articles per la revista Mujeres Libres, una publicació molt significada amb l’anarcosindicalisme. Compaginava les classes a l’escola amb les seves activitats polítiques, i encara va trobar temps per entrar a treballar a la telefònica, que era on guanyava un verdader salari que li permetia viure i pagar les despeses. Es trobava justament a l’edifici que la companyia tenia a la Plaça Catalunya, quan van tenir lloc els fets de maig de 1937. La telefònica s’havia col·lectivitzat l’any anterior i estava sota control de la CNT. El dia 3 de maig, dos-cents guàrdies d’assalt de la Generalitat, juntament amb membres del PSUC, d’UGT i del partit Estat Català van voler prendre l’edifici, però els treballadors de la companyia van presentar resistència. Allò va suposar l’inici de cinc dies d’enfrontaments armats entre militants d’ERC, del PSUC, d’UGT i d’Estat Català, contra els de la CNT i del POUM, el partit d’Andreu Nin. A pesar d’alguns intents de trobar una solució negociada al conflicte, les hostilitats anaven en augment, pels carrers de Barcelona s’hi escorcollava a tothom, i els afiliats a la CNT-FAI i al POUM, eren automàticament arrestats. Al carrer Petritxol van aturar la tieta Montserrat, i ella va negar-se a que l’escorcollessin, va haver-hi corredisses i intercanvi de trets, a la tieta van ferir-la mentre fugia després d’haver tocat de mort a un dels seus agresors. Malauradament es tractava del fill d’Artemí Aiguader i Miró, conseller de seguretat interior de la Generalitat, i qui estava al darrere de tot el cos de policia. La tieta va haver d’amagar-se fins que,   el dia set de maig del 37, els treballadors d’ambdós bàndols van abandonar les barricades i van cesar els enfrontaments i les hostilitats.
Va fugir de Barcelona deixant-t’hi més de cinc-cents morts i un miler de ferits.

I així, mal ferida i esgotada, la tieta Montserrat va presentar-se a Vilafreser, l’únic lloc on savia que no la trobarien, ja que allà no l’hi anirien a buscar mai. En un primer moment, la tia Regina va negar-se a allotjar-la assegurant que empesa solament per la caritat cristiana, permetria que s’hi estigués no més d’un parell o tres de dies, el temps just per recuperar-se i tornar a marxar. Finalment però, l’oncle Pau va imposar la seva autoritat, i la tieta Montserrat es va quedar.

A l’oncle Pau tampoc li agradava tenir amagat a casa seva algú fugit de la justícia, amb la tieta Montserrat ademés, defensaven ideologies polítiques diametralment oposades, i tenien una concepció del món tan diferent, que mai haurien aconseguit posar-se d’acord. Però pel respecte i l’estimació que sentia pel meu pare, va decidir ajudar a la seva germana. A mesura que van anar passant els dies, amb el mas Vilafreser ple d’infants, la presencia de la tieta Montserrat va resultar providencial. A la capella hi va improvitzar una aula alliberant els passadisos, les sales, les cambres i demés estances de la casa, dels crits, les corredisses i la trencadissa dels nens. La tia Regina va tornar a governar el mas amb l’ordre i la rectitud que la multitud de canalla li havien arrebassat. De la ma de la tieta Montserrat, a la capella s’hi aprenia lectura, escriptura i fins i tot història, filosofia i ciències naturals. Als matins, la tieta Regina ens portava una mica de pa amb mantega i ens feia resar un pare nostre abans de permetren’s assaborir la llesca. A la tarda, portava unes pomes que ens donava després de passar el rosari. Mentre duraven les oracions, la tieta Montserrat llegia un llibre enquadernat de manera que semblava un missal.

I així passàvem els dies, la innocència dels nens més petits era molt encomanadissa, semblava que es prenguessin la seva estada a Vilafreser com unes vacances, completament aliens a la guerra, a les preocupacions i als conflictes dels adults, i va semblar que aquella dinàmica agradava a tothom, que tothom s’hi afegia. La mare i jo tot sovint ens preguntàvem que devia fer el pare, com devia estar. Menjava prou? Tenia suficient roba d’abric? Estaria malalt, o ferit?

Posteriorment, he tingut ocasió de conèixer moltes persones que van patir la guerra, i que ho van fer en condicions molt més penoses que nosaltres, que van haver de viure dies de privacions i de desgràcia. A nosaltres no ens mancava res, no sentíem trets, ni aixecàvem els ulls al cel tement els bombarders. Ara puc dir fins i tot, que vivíem una vida plàcida i despreocupada tenint en compte que vivíem en un país en guerra.

Ajudar a la mare a la tia Regina i a la tieta Montserrat, que no donaven abast, va ajudar-me a créixer més de pressa. Tinc encara molt vius a la memòria, aquells dies en que vaig començar a deixar de ser una nena en un procès que va durar sis mesos. Llavors, el novembre de 1937 el meu món va ensorrar-se.