dimecres, 8 de febrer del 2012

Memòries d'una vella xaruga


CAPÍTOL QUART

L’any 1976 vaig fer un viatge a Granada, volia conèixer de prop la seva fesomia, aprofundir en el relleu de la seva història i contemplar-ne el seu magnífic llegat. A més a més em calia anar-hi per reconciliar-me amb una part del meu passat. La ciutat va fascinar-me, feia poc més de mig any que jo havia retornat a Espanya després de trenta-set anys d’exíl·li, i va semblar-me que als carrers, i a les cares de la gent, podia veure-hi brollar la llibertat.


La Consol i jo, penjàvem la bugada en un matí assolellat del mes de novembre de 1937, quan la mare, amb ulls plorosos i tremolant, va venir-me a buscar. El pare havia mort al front d’Andalusia, defensant heroicament una cota als primers contraforts de Sierra Nevada. Vaig ensorrar-me, plorava, cridava, m’estirava dels cabells, vaig embogir. Li retreia a la mare que era culpa seva, per haver-li deixat anar a una guerra estúpida i absurda. Vaig córrer a tancar-me a la meva cambra decidida a no sortir-ne mai, no vaig voler dinar, ni sopar, no volia veure ni escoltar a ningú, decidida com estava a deixar-me morir de fam. La mare, pobreta, va estarse tot el dia al costat de la porta, somicant mentre em pregava que la deixés entrar. I jo m’hi negava, consumida per la ràbia que m’encenia el pensament i el pit, oprimida per l’angoixa d’acceptar que mai més tornaria a veure el pare. Que mai més m’alçaria entre els seus braços, ni em tornaria a fer un somriure burleta, que mai més aniríem a pescar . La certesa que la seva vida s’havia acabat per sempre, que no tornaria a sentir la seva veu, que mai més els seus dits em pessigarien el nas, no la podia suportar.

La mare, pobreta, no en tenia cap culpa, jo ho sabia malgrat el que li havia dit. Però necessitava responsabilitzar-ne algú que fos a prop en aquell moment. Tant de bo hagués tingut al davant el soldat que li havia engegat un tret, o que havia llançat la granada que va matar-lo. Li hauria esgarrapat els ulls fins a arrencar-li, l’hauria esbudellat amb el ganivet de matança, i fins l’hauria capat com havia vist que ho feien als xais.

L’endemà de bon matí, va trucar a la meva porta la tieta Montserrat i la vaig deixar passar. L’havia sentida discutir al passadís amb la tia Regina el dia abans.

De seguida que va assabentar-se de la mort del pare, la tia Regina va fer avisar mossèn Felip, el capellà de la família, encara recordo la veu de tots dos rere la porta, intentant fer-me sortir de la cambra, convencent-me de que el millor que podia fer pel pare era resar, pregar per la seva ànima i demanar a Déu que l’acollís al cel. La tieta Montserrat,  no havia dit res d’ençà de la noticia de la mort del seu germà, en el primer moment no havia plorat, ens havia fet un petó a mi i a la mare, i va arreplegar la canalla cap a la capella per seguir amb les classes. Però quan va veure la tia Regina i mossèn Felip davant la porta de  la meva cambra, va esclatar. Va arrencar-los els rosaris de les mans, i els va exigir que em deixessin tranquil·la, mentre blasfemava afirmant que si aquell Déu al que ells resaven era tan bondadós, no hauria de permetre el que estava passant, una guerra que obligava la gent a matar-se entre germans. Va cridar a la tia Regina que hi pregués ella per l’ànima del meu pare, però que a mi em deixés estar si no volia que, agafant-la dels cabells l’arrossegues fins a la cort de porcs, i llavors va amenaçar el mossèn de tirar-lo escales avall i un cop a fora llençar-lo de cap al pou. Quan la tieta Montserrat s’enfadava, era una dona que feia por.

Vaig obrir la porta, i la tieta Montserrat va entrar i em va abraçar. Va ser una abraçada forta, llarga i silenciosa. A diferència de la tia Regina, que era una mica lloca, la tieta Montserrat reconeixia els moments en que, el millor que pot fer-se, és romandre en silenci. Quan va notar que em relaxava entre els seus braços, la tieta va fer-me aixecar el cap, va eixugar-me les llàgrimes i va parlar-me com no havia fet mai encara.

La mare encara s’estava a la porta i la va fer passar. Llavors va dir-me que no podia culpar-la a ella de la mort del pare. Ni a la mare, ni a la tia Regina, ni a Déu, ni probablement tampoc al soldat que el va matar. Que la guerra que l’havia mort al pare, en realitat durava ja moltíssims anys, una eternitat, i que no havia de pensar en ell com algú inert, estirat a terra mort i ensangonat. Va dir-me que havia de pensar en el pare com algú que havia mort per defensar uns justos ideals, mort per no estar disposat a deixar-se trepitjar, a permetre l’abús, i sobretot, el més important que va dir-me, es que depenia sobretot de mi mateixa, que la mort del pare no fos una mort vana.

L’endemà de matinada la tieta Montserrat va marxar sense que l’oncle Pau fes o digués res per impedir-ho. La tieta Regina no li ho hauria perdonat mai de la vida. Se’n va anar a Barcelona, el govern de la República es traslladava des de València i ella sabia que si alguna cosa faria falta, serien persones verdaderament compromeses i amb ganes de treballar. Va venir a fer-me un petó quan encara era fosc, tot reiterant-me que el sentit de la mort del meu pare, era, si jo ho volia, a les meves mans.

La bala, o el tros de metralla que va matar el pare, va acabar amb la vida de la mare, també. Es va anar apagant. Al gener de 1938 va agafar molta febre, i de cap manera trobàvem remei per fer-li baixar. L’oncle Pau va fer venir tot de metges perquè intentessin guarir a la seva germana a qualsevol preu. Un deia que era una infecció pulmonar, un altre afirmava que era una forta grip, i fins i tot n’hi va haver un que va assegurar-nos que no era més que un refredat molt molest que trigava a curar-se, en aquest darrer, l’oncle li va fer sortir volant el maletí per la finestra. El vint-i-tres de març, les poques forces que li quedaven a la mare s’havien acabat, i els seu ulls es van apagar.

Mentre havia estat malalta, no vaig separar-me del llit de la mare, li eixugava el front, li arreglava els llençols, li peixia la mica de brou que menjava, i l’agafava de la ma en un intent per insuflar-li vida mentre notava que la seva s’esmunyia.

No vaig quedar sola ni desemparada al món. Hi havia l’oncle Pau, i la tia Regina i la Consol. Però jo no hi podia estar amb ells a Vilafreser. Alguna cosa dintre meu m’empenyia allunyar-me’n d’allà, dels records, de les vivències. Molt sovint m’escapava fins a La Vall i plorava desconsoladament envoltada per la meva infantesa. Llavors m’assaltava una buidor insondable, una certesa absoluta de la mort irreversible, i solament em treien d’aquest pou, les paraules de la tieta Montserrat ressonant dins el meu cap. “Filomena, una voluntat forta ho pot gairebé tot”.