dilluns, 17 de setembre del 2012

Carta de la iaia Filomena.

Tot seguit publiquem la carta que la iaia Filomena va enviar-nos el dia del primer programa de la tercera temporada, dissabte quinze de setembre de 2012. Enlloc d'un capítol més de les seves memòries, en aquesta ocasió va recomanar-nos un llibre.




Benvolguts amics de l’avió de paper,

Durant la temporada passada vareu llegir alguns capítols de les meves humils memòries. Aquest fet que us agraeixo enormement, no deixa de sorprendre’m però. La relectura obligada que he hagut de fer d’uns textos que vaig escriure ara ja fa uns quants anys, han despertat la meva memòria, que reviscola amb cadascuna de les vegades que els sento per la ràdio. Alguns del records que em retornen després de tant de temps son dolorosos, hi ha moments en la vida d’una persona, que la memòria es cuida d’enterrar en un forat profund, i cobrir-lo de menudeses exigües, els desdibuixa enmig de boires que dissolen aquests mals records enmig d’un barreig de vivències acumulades al llarg dels anys. Altres records però, aquells de naturalesa més alegre, més festiva, fins i tot més íntimament emocional, també reviuen en la meva memòria, i em permeten d’experimentar una estranya sensació, com si els pogués viure una altra vegada. Suposo que és part de la grandesa de la lletra impresa, que actua com a conservant. Allà on la memòria ens falla, on l’edat ens traeix, allà on l’inconscient ha actuat pel seu compte maquillant alguns records amb una pàtina d’irrealitat, els fulls esgrogueïts del fons del calaix i les vostres veus al transistor, recuperen el fil del que ha estat la meva vida. Anònima, humil, feliç a estones, plena de moments bons i dolents, i amb alguns detalls i records que em reservo solament per mi. Igual que les vides de tothom en definitiva, o com a mínim, com la de la majoria de nosaltres. La única diferència si de cas, és que a la tartana de la meva vida atrotinada, jo hi he carregat molts anys ja. I estic convençuda que els més interessants han quedat enrere. Ara, enlloc de viure la vida, em limito a ser-hi mentre aquesta va passant.

Fins ara, a l’avió de paper hi heu explicat les històries de la meva infantesa i primera joventut, la experiència esfereïdora de la guerra, la mort dels pares, la fugida a França i l’inici de l’exili mexicà. No us puc parlar de la postguerra. Jo no hi era. De vegades me’n sentia culpable. Pensava en les persones que havien quedat a Espanya, o als camps de França, pensava en les represàlies que l’exèrcit de Franco prenia contra els derrotats, pensava en la fam, la por, les penúries, la humiliació, i tot i així ara se que de la realitat, no en sabia absolutament res. A Mèxic érem exiliats, si, formàvem part del gruix dels perdedors, dels derrotats, però nosaltres solament varem perdre la guerra. La nostra dignitat i el nostre orgull, romanien intactes. De vegades fins i tot érem pretensiosos i arrogants. Ens pensàvem que érem els garants de les essències de la república, qui en mantenia la memòria viva i la legitimitat intacta, ens veiem a nosaltres mateixos com uns herois.... si n’érem d’ ignorants.

Si mai sentiu a ningú dient que l’exili va ser una experiència traumàtica, que la distància i l’enyorança eren insuportables, dieu-los de part meva que son uns ploramiques. La post-guerra va ser una verdadera experiència traumàtica, per als vençuts va ser una de les pitjors vivències que es poden experimentar, no en tinc cap dubte. Viure subjugats per la fam i la por, condemnats a ser considerats culpables de per vida, renunciar als seus ideals, perdre la seva llibertat.... A Mèxic, no en sabíem res d’això, arribaven rumors i notícies, però mai ho varem experimentar. És per aquest fet que no us puc parlar amb propietat de la post guerra, no de primera mà. I tot i això, no vull deixar de parlar-ne. Em semblaria una terrible injustícia no fer-ho. Per la memòria de tots aquells que la van patir i, sobretot, per la memòria d’aquells que no la van sobreviure, aquells que van perdre la vida abans que la post-guerra i la dictadura formessin part del seu passat més maleït.

Per això avui us vull parlar d’un llibre. Un llibre que es la veu de la derrota, que és el retrat dels vençuts, un llibre que explica com la post guerra va ser infinitament més llarga, més dura i més cruenta que la pròpia guerra. Un llibre que pot ajudar a entendre a qui el llegeixi, que la guerra civil no és el període més infame, nefast i abjecte de la història recent d’aquest país, i que en canvi si que ho és la post guerra que va esdevenir inmediatament després. Que va tenir, a més a més, unes conseqüències que han perviscut fins als nostres dies en forma d’odi profund, desconfiança extrema i divisió permanent.

El llibre en qüestió porta per títol “Los girasoles ciegos”, i és la única obra de l’escriptor madrileny Alberto Méndez. La primera edició, a càrrec de l’editorial Anagrama va veure la llum l’any 2004. La novel·la està formada per quatre relats que s’entrellacen entre ells a través dels seus personatges, que protagonitzen històries de tanta duresa, que solament poden estar inspirades en històries reals. Tot i la seva innegable qualitat, aquesta obra no va aconseguir l’èxit que mereixia fins ben be un any després de la seva aparició, van ser precisament les bones crítiques que van fer-ne alguns comentaristes de ràdio el que va relllançar-la al mercat editorial, i el boca orella posterior en va fer la resta fins a situar-la en el lloc destacat que crec que indubtablement mereix. Vull insistir en el fet que, per entendre el present, i projectar el futur, és absolutament necessari conèixer la nostra verdadera història amb detall. Alberto Méndez, ens ofereix a “Los girasoles ciegos” la possibilitat de ser testimonis de la cruesa de les seves històries, alhora que les embolcalla amb una gran sensibilitat. Una novel·la senzilla, realista i carregada de simbolisme.

No tinc cap dubte que, si volem superar la tragèdia d’Espanya, el primer que cal fer es assumir-la. Ni oblidar-la, ni tampoc passar-ne pàgina. No hauríem de tractar el passat com si mai no hagués tingut lloc, i aquesta novel·la és un magnífic instrument per fer-ho possible.

Desitjo que us agradi. Una forta abraçada.

Atentament

Filomena Corretjol.