Tot seguit publiquem la carta que la iaia Filomena va enviar-nos el dia del primer programa de la tercera temporada, dissabte quinze de setembre de 2012. Enlloc d'un capítol més de les seves memòries, en aquesta ocasió va recomanar-nos un llibre.
Benvolguts amics de
l’avió de paper,
Durant la temporada
passada vareu llegir alguns capítols de les meves humils memòries. Aquest fet
que us agraeixo enormement, no deixa de sorprendre’m però. La relectura
obligada que he hagut de fer d’uns textos que vaig escriure ara ja fa uns
quants anys, han despertat la meva memòria, que reviscola amb cadascuna de les
vegades que els sento per la ràdio. Alguns del records que em retornen després
de tant de temps son dolorosos, hi ha moments en la vida d’una persona, que la
memòria es cuida d’enterrar en un forat profund, i cobrir-lo de menudeses
exigües, els desdibuixa enmig de boires que dissolen aquests mals records enmig
d’un barreig de vivències acumulades al llarg dels anys. Altres records però,
aquells de naturalesa més alegre, més festiva, fins i tot més íntimament
emocional, també reviuen en la meva memòria, i em permeten d’experimentar una estranya
sensació, com si els pogués viure una altra vegada. Suposo que és part de la
grandesa de la lletra impresa, que actua com a conservant. Allà on la memòria
ens falla, on l’edat ens traeix, allà on l’inconscient ha actuat pel seu compte
maquillant alguns records amb una pàtina d’irrealitat, els fulls esgrogueïts del
fons del calaix i les vostres veus al transistor, recuperen el fil del que ha
estat la meva vida. Anònima, humil, feliç a estones, plena de moments bons i
dolents, i amb alguns detalls i records que em reservo solament per mi. Igual
que les vides de tothom en definitiva, o com a mínim, com la de la majoria de
nosaltres. La única diferència si de cas, és que a la tartana de la meva vida
atrotinada, jo hi he carregat molts anys ja. I estic convençuda que els més
interessants han quedat enrere. Ara, enlloc de viure la vida, em limito a
ser-hi mentre aquesta va passant.
Fins ara, a l’avió de
paper hi heu explicat les històries de la meva infantesa i primera joventut, la
experiència esfereïdora de la guerra, la mort dels pares, la fugida a França i
l’inici de l’exili mexicà. No us puc parlar de la postguerra. Jo no hi era. De
vegades me’n sentia culpable. Pensava en les persones que havien quedat a
Espanya, o als camps de França, pensava en les represàlies que l’exèrcit de
Franco prenia contra els derrotats, pensava en la fam, la por, les penúries, la
humiliació, i tot i així ara se que de la realitat, no en sabia absolutament
res. A Mèxic érem exiliats, si, formàvem part del gruix dels perdedors, dels
derrotats, però nosaltres solament varem perdre la guerra. La nostra dignitat i
el nostre orgull, romanien intactes. De vegades fins i tot érem pretensiosos i
arrogants. Ens pensàvem que érem els garants de les essències de la república,
qui en mantenia la memòria viva i la legitimitat intacta, ens veiem a nosaltres
mateixos com uns herois.... si n’érem d’ ignorants.
Si mai sentiu a ningú
dient que l’exili va ser una experiència traumàtica, que la distància i
l’enyorança eren insuportables, dieu-los de part meva que son uns ploramiques.
La post-guerra va ser una verdadera experiència traumàtica, per als vençuts va
ser una de les pitjors vivències que es poden experimentar, no en tinc cap
dubte. Viure subjugats per la fam i la por, condemnats a ser considerats
culpables de per vida, renunciar als seus ideals, perdre la seva llibertat....
A Mèxic, no en sabíem res d’això, arribaven rumors i notícies, però mai ho varem
experimentar. És per aquest fet que no us puc parlar amb propietat de la post guerra,
no de primera mà. I tot i això, no vull deixar de parlar-ne. Em semblaria una
terrible injustícia no fer-ho. Per la memòria de tots aquells que la van patir
i, sobretot, per la memòria d’aquells que no la van sobreviure, aquells que van
perdre la vida abans que la post-guerra i la dictadura formessin part del seu
passat més maleït.
Per això avui us vull
parlar d’un llibre. Un llibre que es la veu de la derrota, que és el retrat
dels vençuts, un llibre que explica com la post guerra va ser infinitament més
llarga, més dura i més cruenta que la pròpia guerra. Un llibre que pot ajudar a
entendre a qui el llegeixi, que la guerra civil no és el període més infame,
nefast i abjecte de la història recent d’aquest país, i que en canvi si que ho
és la post guerra que va esdevenir inmediatament després. Que va tenir, a més a
més, unes conseqüències que han perviscut fins als nostres dies en forma d’odi
profund, desconfiança extrema i divisió permanent.
El llibre en qüestió
porta per títol “Los girasoles ciegos”, i és la única obra de l’escriptor
madrileny Alberto Méndez. La primera edició, a càrrec de l’editorial Anagrama
va veure la llum l’any 2004. La novel·la està formada per quatre relats que
s’entrellacen entre ells a través dels seus personatges, que protagonitzen
històries de tanta duresa, que solament poden estar inspirades en històries
reals. Tot i la seva innegable qualitat, aquesta obra no va aconseguir l’èxit
que mereixia fins ben be un any després de la seva aparició, van ser
precisament les bones crítiques que van fer-ne alguns comentaristes de ràdio el
que va relllançar-la al mercat editorial, i el boca orella posterior en va fer
la resta fins a situar-la en el lloc destacat que crec que indubtablement
mereix. Vull insistir en el fet que, per entendre el present, i projectar el
futur, és absolutament necessari conèixer la nostra verdadera història amb
detall. Alberto Méndez, ens ofereix a “Los girasoles ciegos” la possibilitat de
ser testimonis de la cruesa de les seves històries, alhora que les embolcalla
amb una gran sensibilitat. Una novel·la senzilla, realista i carregada de
simbolisme.
No tinc cap dubte
que, si volem superar la tragèdia d’Espanya, el primer que cal fer es assumir-la.
Ni oblidar-la, ni tampoc passar-ne pàgina. No hauríem de tractar el passat com
si mai no hagués tingut lloc, i aquesta novel·la és un magnífic instrument per
fer-ho possible.
Desitjo que us
agradi. Una forta abraçada.
Atentament
Filomena Corretjol.
