divendres, 9 de desembre del 2011

Memòries d'una vella xaruga


CAPÍTOL TERCER
Quan el pare va marxar a la guerra, l’oncle Pau va enviar un parell de mossos a la Vall, i la mare i jo ens en varem anar a Vilafreser. De cop i volta la casa va omplir-se de nens. Moltes amistats de l’oncle, principalment carlistes, alfonsins i antiliberals, li demanaven auxili per als seus fills, als quals volien allunyar de les ciutats. A l’hora de fer feina no sobraven mans. La tia Regina va proposar-se que a pesar de tot el terrabastall, Vilafreser no perdés la vida disciplinada, l’ordre i la pulcritud amb la que fins aquell moment s’havia governat. Malgrat tots els seus esforços però no va poder evitar el daltabaix que va produir-se  al més de maig del 37, quan sense saber d’on, un bon dia va aparèixer la tieta Montserrat.

Portava la roba esquinçada, un tall li creuava la cara i la seva pell, normalment tan blanca, aparegué fosca i colrada. Quan la va veure, la mare va deixar anar un esgarip d’espant. Un cop superada la impressió del primer moment tothom va témer que el motiu de la seva visita fos dur-nos noticies del front, o donar-nos alguna mala notícia respecte la sort del pare. Però ella tampoc en sabia res del seu germà, i els fets que va explicar-nos no van sinó neguitejar-nos més si es que això era possible.

Al llarg de la seva infantesa, la tieta Montserrat havia viscut presonera d’una naturalesa malaltissa, la pols del molí li afectava els bronquis, sempre patia d’ofecs i altres problemes respiratoris. El fred a l’hivern, la calor a l’estiu i la obsessió de la seva mare, la meva avia Filomena, van fer que la tieta Montserrat passés llargues temporades estirada al seu llit, aliena als dies, a les setmanes i fins i tot als mesos que anaven passant rere les finestres de la seva cambra. L’avi Corretjol sempre va creure en la importància de donar una formació sòlida a tots els seus fills. Va preocupar-se que tots aprenéssin a llegir i a escriure, i de que no haguessin de fer servir els dits de les mans per fer càlculs mentals. Com que la tieta no podia anar a escola, cada dia, la Pilar de cal Mestre vell s’arribava la molí de l’Olivet i li ensenyava les lliçons. Aquelles llargues jornades d’aprenentatge van despertar en la tieta una àvida passió per la lectura, i la Pilar posseïa la biblioteca més ben assortida del poble.  Embolcallada per aquelles lectures, la personalitat feble, tímida i introvertida de la nena Montserrat va transformar-se en un caràcter resolt, una empenta insondable i una ironia majúscula a mesura que s’anava fent gran.

Quan, cap a l’any 1916, la tieta va decidir quedar-se a Barcelona va demostrar del que era capaç per arribar fins al final amb les seves conviccions. Al principi el meu pare, que era el seu germà gran, no volia deixar-la treballar, patia per la seva salut si anava a la fàbrica, i coneixent el seu mal geni, no creia que pogués anar a servir a casa de ningú. Fins que un dia, la tieta el va engegar. Va dir-li que el que més la feia emmalaltir era, precisament, la inactivitat, li va deixar clar que estava fins al cap damunt del patiment i de la sobreprotecció dels demés, i va recordar-li que la més gran voluntat del seu pare, l’avi Corretjol, era que els seus fills i filles, tots sense excepció, esdevinguessin gent resolta, persones adultes, reflexives i madures, capaces de, com sempre deia, “governar els seus cavalls”.

La tieta Montserrat havia arribat a Vilafreser per amagar-se. Al principi no ens ho podiem creure, coneixíem la seva significació política, tots erem conscients de que, en cas que els sublevats guanyessin la guerra, ella molt més que d’altres es veuria obligada a abandonar el país, però al mes de maig de 1937 en qualsevol masia de Gurb, tot eren incerteses al respecte de quin seria el resultat final del conflicte i ningú entenia ni de qui, ni de que, s’havia d’amagar la tieta.

Un cop perpetrat el seu acte de rebeldia, decidida a no moure’s de Barcelona, la tieta Montserrat va anar a treballar a una fàbrica tèxtil del Poble Nou. Poc temps després va posar-se malalta per culpa de l’ambient insà i del borrissol dels telers i les cardes, però ja havia fet bons contactes entre els companys obrers, especialment els de la CNT. Amb una constitució dèbil i una formació cultural privilegiada per a les dones treballadores de l’època, no va costar-li trobar feina de mestra a una escola del sindicat on hi anaven els fills dels afiliats. Era una escola mig clandestina, de conceptes educatius anarquistes, inspirada en el model de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va ser en aquells dies, que la tieta va forjar una ideologia política en la que no deixaria de creure durant la resta de la seva vida. Els Corretjol sempre havíem estat gent d’esquerres. Republicans, anticlericals i persones convençudes que la terra havia de pertànyer a qui la treballava. Però mai havíem sentit a parlar del sindicalisme, del moviment obrer, o del cooperativisme fins que la tieta Montserrat no s’hi va implicar de forma tan decidida.
De seguida va fer-se un nom en els ambients anarquistes de la ciutat, col·laborant amb organitzacions com el Grupo Cultural Feminista, i escrivint articles per la revista Mujeres Libres, una publicació molt significada amb l’anarcosindicalisme. Compaginava les classes a l’escola amb les seves activitats polítiques, i encara va trobar temps per entrar a treballar a la telefònica, que era on guanyava un verdader salari que li permetia viure i pagar les despeses. Es trobava justament a l’edifici que la companyia tenia a la Plaça Catalunya, quan van tenir lloc els fets de maig de 1937. La telefònica s’havia col·lectivitzat l’any anterior i estava sota control de la CNT. El dia 3 de maig, dos-cents guàrdies d’assalt de la Generalitat, juntament amb membres del PSUC, d’UGT i del partit Estat Català van voler prendre l’edifici, però els treballadors de la companyia van presentar resistència. Allò va suposar l’inici de cinc dies d’enfrontaments armats entre militants d’ERC, del PSUC, d’UGT i d’Estat Català, contra els de la CNT i del POUM, el partit d’Andreu Nin. A pesar d’alguns intents de trobar una solució negociada al conflicte, les hostilitats anaven en augment, pels carrers de Barcelona s’hi escorcollava a tothom, i els afiliats a la CNT-FAI i al POUM, eren automàticament arrestats. Al carrer Petritxol van aturar la tieta Montserrat, i ella va negar-se a que l’escorcollessin, va haver-hi corredisses i intercanvi de trets, a la tieta van ferir-la mentre fugia després d’haver tocat de mort a un dels seus agresors. Malauradament es tractava del fill d’Artemí Aiguader i Miró, conseller de seguretat interior de la Generalitat, i qui estava al darrere de tot el cos de policia. La tieta va haver d’amagar-se fins que,   el dia set de maig del 37, els treballadors d’ambdós bàndols van abandonar les barricades i van cesar els enfrontaments i les hostilitats.
Va fugir de Barcelona deixant-t’hi més de cinc-cents morts i un miler de ferits.

I així, mal ferida i esgotada, la tieta Montserrat va presentar-se a Vilafreser, l’únic lloc on savia que no la trobarien, ja que allà no l’hi anirien a buscar mai. En un primer moment, la tia Regina va negar-se a allotjar-la assegurant que empesa solament per la caritat cristiana, permetria que s’hi estigués no més d’un parell o tres de dies, el temps just per recuperar-se i tornar a marxar. Finalment però, l’oncle Pau va imposar la seva autoritat, i la tieta Montserrat es va quedar.

A l’oncle Pau tampoc li agradava tenir amagat a casa seva algú fugit de la justícia, amb la tieta Montserrat ademés, defensaven ideologies polítiques diametralment oposades, i tenien una concepció del món tan diferent, que mai haurien aconseguit posar-se d’acord. Però pel respecte i l’estimació que sentia pel meu pare, va decidir ajudar a la seva germana. A mesura que van anar passant els dies, amb el mas Vilafreser ple d’infants, la presencia de la tieta Montserrat va resultar providencial. A la capella hi va improvitzar una aula alliberant els passadisos, les sales, les cambres i demés estances de la casa, dels crits, les corredisses i la trencadissa dels nens. La tia Regina va tornar a governar el mas amb l’ordre i la rectitud que la multitud de canalla li havien arrebassat. De la ma de la tieta Montserrat, a la capella s’hi aprenia lectura, escriptura i fins i tot història, filosofia i ciències naturals. Als matins, la tieta Regina ens portava una mica de pa amb mantega i ens feia resar un pare nostre abans de permetren’s assaborir la llesca. A la tarda, portava unes pomes que ens donava després de passar el rosari. Mentre duraven les oracions, la tieta Montserrat llegia un llibre enquadernat de manera que semblava un missal.

I així passàvem els dies, la innocència dels nens més petits era molt encomanadissa, semblava que es prenguessin la seva estada a Vilafreser com unes vacances, completament aliens a la guerra, a les preocupacions i als conflictes dels adults, i va semblar que aquella dinàmica agradava a tothom, que tothom s’hi afegia. La mare i jo tot sovint ens preguntàvem que devia fer el pare, com devia estar. Menjava prou? Tenia suficient roba d’abric? Estaria malalt, o ferit?

Posteriorment, he tingut ocasió de conèixer moltes persones que van patir la guerra, i que ho van fer en condicions molt més penoses que nosaltres, que van haver de viure dies de privacions i de desgràcia. A nosaltres no ens mancava res, no sentíem trets, ni aixecàvem els ulls al cel tement els bombarders. Ara puc dir fins i tot, que vivíem una vida plàcida i despreocupada tenint en compte que vivíem en un país en guerra.

Ajudar a la mare a la tia Regina i a la tieta Montserrat, que no donaven abast, va ajudar-me a créixer més de pressa. Tinc encara molt vius a la memòria, aquells dies en que vaig començar a deixar de ser una nena en un procès que va durar sis mesos. Llavors, el novembre de 1937 el meu món va ensorrar-se.

dijous, 10 de novembre del 2011

Memòries d'una vella xaruga.


CAPÍTOL SEGON

De petita vaig ser una nena immensament feliç. M’agradava la vida a pagès, m’agradava l’escola, i fins m’agradava anar a missa, tot i que solament hi anava amb la mare. El pare no hi entrava mai a l’església. Anava al cafè a prendre una ratafia mentre es fumava una pipa. De vegades, d’amagat de la mare, feia una partideta al canari o a la botifarra. Deia que era la única cosa bona que havia après en la seva època de pescador a Roses, i que moltes vegades va ajudar-se dels guanys amb les cartes, per aconseguir més diners dels que obtenia amb la setmanada miserable, que guanyava treballant de peó metal·lúrgic, a La Maquinista Terrestre i Marítima del barri de la Barceloneta.

Però això era abans de conèixer la mare i casar-s’hi. Ella no li hauria permès mai de jugar-se els quartos a les cartes. Li costava admetre que no ens acompanyés a missa, i resava un parenostre per ell tots els divendres magres de quaresma. Si hagués pogut hauria demanat al bisbe de Vic que li concedís alguna indulgència, però el pare per aquí si que no hi hauria transigit de cap manera. El pare i la mare eren molt diferents, tant com la nit ho és del dia, ara penso que per això devien estimar-se de la manera que ho feien, amb respecte, consideració, molt d’afecte i fins i tot amb moltes nits de passió. Això ho se de quan vivíem tots tres a la Vall, que era un mas força petit amb les parets interiors molt primes.

Engreixàvem un porc cada any i el portàvem a Vilafreser quan, primer l’avi Marià i després l’oncle Pau i la tia Regina feien la matança. I quin espectacle, quina festa, la casa s’omplia de gent, tots els membres de la família de la mare, els mossos i les minyones de la masia, les mocaderes, tothom traginava amunt i avall, ningú parava quiet en tot el dia. El que més m’agradava era menjar-me aquells llardons tan saborosos, i la promesa d’unes llonganisses delicioses quan penjàvem tota aquella carn adobada i embotida.

M’entusiasmava anar a Vilafreser, en aquella casa tot era història. Els quadres, els mobles, la porcellana, els canelobres i fins i tot el rellotge de la sala, explicaven coses dels avantpassats, de les generacions que ens precedien.  D’amagat dels nostres pares, quan encara érem ben petites, l’avi Marià ens enfilava al damunt d’un cavall i ens portava a fer llargues passejades.

Ademés de ser la meva cosina, la Consol, la filla de l’oncle Pau i la tia Regina, era la meva millor amiga. Juntes arreplegàvem retalls del cosidor de la tia per fer vestits nous a les nostres nines. Les meves eren de fusta i de cartró, les seves, al ser filla de casa rica, eren de porcellana, però a nosaltres no ens importava. Jugàvem en aquella casa eterna, passàvem tardes senceres amagades a les golfes, i si podíem, agafàvem la clau que era amagada a la cuina, i ens escapolíem dins l’habitació del bisbe, que la tia Regina ens tenia prohibida. Ens impressionava aquell llit de noguera infinit, el seu dosser amb cortines de vellut vermell, i un sant crist d’ivori que algun avantpassat havia portat d’Itàlia. Ens enfilàvem en aquell llit, i jugàvem a ser princeses passejant en un carruatge tirat per sis magnífics cavalls blancs. Llavors, alguna minyona atreta per la cridòria que fèiem producte de l’emoció, entrava a la cambra i ens en feia fora a cops d’escombra. Potser per aquest motiu, tant la Consol com jo odiàvem el bisbe. Solament s’hi estava vuit o deu dies l’any a Vilafreser, però malgrat això gaudia en exclusiva d’una de les millors cambres de la casa, i se li reservaven les millors viandes. Per si això fos poc, quan hi havia el bisbe tot era molt seriós i solemne, no podíem córrer, ni cridar, no ens estava permès estirar-nos al prat de davant la casa, ni gronxar-nos a l’alzina de l’entrada, i cada tarda volguéssim o no, havíem de passar el rosari a la capella.

Allà mateix va ser on, per desig de la mare i insistència de la tieta, la Consol i jo hi varem fer la comunió. El pare no va venir, es clar. La tia hauria volgut posar el crit al cel, al·legant que calia tenir molt poca vergonya per no assistir ni tan sols, a la comunió de la seva única filla, però sospito que l’oncle Pau no li ho va permetre. Tot i ser d’una extracció i d’una ideologia tan diferent i enfrontada, l’oncle i el pare es respectaven mutuament i es professaven una profunda admiració l’un a l’altre.

I així van transcórrer els primers anys de la meva vida, una rutina coneguda alhora que excitant, plena d’emocions i d’una felicitat que ara, passats tots aquests anys, hem sembla absolutament commovedora.

Fins que va arribar la guerra.

L’esclat del conflicte em va obligar a quedar-me a Maçanet fins al gener de l’any 1937, hi havia anat a primers de juliol de l’any anterior per estar-m’hi fins poc abans del dia de la Mare de Déu d’agost, i m’hen vaig escapar sis mesos després, en assabentar-me que el pare marxava al front.

M’ho va dir, per Nadal,  la tieta Montserrat que havia vingut a visitar-nos i a despedir-se. Enfilava cap a València per preparar un Ple Nacional de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias. La tieta Montserrat era dona d’un temperament bravíssim, d’un caracter espadat i d’una personalitat molt forta, però era una desnerida. Tenia un cos petit i prim sostingut per dues cames escanyolides i cobert d’una pell blanquíssima. De joveneta sempre havia estat molt malaltissa, i va ser anant a Barcelona on el meu pare l’havia d’acompanyar a veure a un especialista, quan va decidir quedar-s’hi. Va dir-li al pare que a Maçanet no hi tornava, que estava ben decidida a no moure’s de la ciutat. Els avis, els oncles, i sobretot el meu pare, van intentar convencer-la per tots els mitjans perquè canviés d’idea. Van dir-li que els aires de pagès, la vida allà a Maçanet, li resultaria molt més saludable. Però per molt que van insistir, no van aconseguir fer-la recular en la seva determinació. Va quedar-se a Barcelona amb el pare, que hi expiava els seus pecats de joventut.

Va ser imitant la tieta Montserrat que vaig comunicar als avis Corretjol, amb l’abric posat, la maleta en una ma i el barret a l’altra, que m’hen tornava a casa. No hauria pogut resistir saber que el pare marxava a la guerra sense haver-lo vist. Necessitava que m’abracés, que em fes un petó, i que m’eixugués les llàgrimes tot fent-me un somriure i picant-me l’ullet, mentre m’assegurava que no li passaria res i em prometia tornar a casa sa i estalvi. Jo ja savia que a Maçanet voldrien impedir la meva marxa a qualsevol preu, per això amb la tieta Montserrat ja ho haviem previst i preparat abans que ella marxés a València. En Jacint de ca l’Apotecari va portar-me amb la seva moto fins a Figueres, allà un conegut de la tieta ja m’esperava i va portar-me amb tartana fins a Olot, d’es d’on vaig agafar el camí ral fins a Vic, acompanyada d’una colla de traginers que voltaven tota la vall d’en Bas, pujaven fins a Rupit i baixaven a la plana.

L’endemà d’arribar a la Vall el pare marxava a la guerra. Aquella nit la vam passar tots tres davant la llar de foc. Vàrem riure i plorar, vàrem parlar de moltíssims records, ens varem abraçar i ens varem dir que ens estimàvem. A punta d’alba, quan van manar-me al llit, el pare i la mare van fer l’amor. I jo vaig adormir-me sentint l’adeu del pare sense saber que mai més no el tornaria a veure.

Memòries d'una vella xaruga.



CAPÍTOL PRIMER.

La guerra civil és un dels pitjors records dels que en tinc memòria alhora que, per mentida que sembli, és una de les coses més extraordinàries que m’han passat mai.

Aquesta reflexió la faig ara, quan ja fa més de cinquanta anys que es va acabar aquell infern que va canviar completament la meva vida. La que havia viscut fins aquell moment, i la que hauria pogut viure si Franco i els seus no haguessin esclafat a la República.

Quan va esclatar la guerra, al juliol del 36, jo era un noieta d’encara no quinze anys que passava els estius a casa dels avis Corretjol a Maçanet de Cabrenys. Recordo la remor de l’aigua del Molí de l’Olivet, la olor del gra esclafat sota les rodes de pedra, la pols de la farina que ho cobria tot.

A mitjans d’agost jo havia de tornar a casa. Vivíem al mas la Vall, a tocar del Fugurull, el pare n’era el masover, no era una casa molt gran però solament ens hi estàvem els pares i jo. Molts diumenges sortint de missa, anàvem a casa l’oncle Pau, el germà de la mare, que era l’hereu de la masia Vilafreser a Gurb. I quines viandes! Pa blanc, llonganissa, cansalada, arròs amb conill, pollastre rostit i les millors patates al caliu que recordo haver menjat en tota la meva vida.

La nena innocent, filla única i sobre protegida que jo era l’any 1936 hauria volgut córrer cap a casa. Em tractaven molt i molt be a Maçanet, els Corretjol sempre hem estat una família molt unida, però malgrat els esforços dels avis i els oncles per fer veure que no passava res greu, jo m’adonava dels seus xiuxiuejos, el seus incomprensibles nervis i, sobretot, una sobtada i repentina por reflectida als seus rostres. Jo volia tornar a casa i retrobar-me amb la veu dolça i amorosa de la mare, amb els ulls murris i els braços protectors del pare, amb la olor tendra  i el tacte suau de la llana de “l’alfonsito”.

“l’Alfonsito” era el xaiet que tenia afillat quan tenia catorze anys. El nom li va posar el pare en honor al rei Alfons XIII tot afegint que era un nom més apropiat per un boc que per un marrà, però que igualment faria el fet. Els pares però, no em van deixar tornar a casa, al·legaven que, en cas que les coses anessin mal dades, des de Maçanet hem resultaria molt més fàcil passar cap a França. Tot i que no em vaig estar tota la guerra al Molí de l’Olivet, aquella percepció dels pares va acabar sent certa, i a principis de l’any 39, un pastor anomenat Narcís, va ajudar-nos a la tieta Montserrat i a mi a travessar la frontera.

A la tieta Montserrat caldria dedicar-li un bon grapat de fulls d’aquest recull de vivències, de moment però, solament diré que va ser una dona extraordinària, i que la nena que era aleshores va forjar-se al seu costat fins a transformar-se en la dona en la m’havia convertit al cap de tres anys.

Abans de conèixer a la mare, festejar-la i casar-s’hi, el pare era el que podríem dir un bon tabalot, un bala perduda. Era el seté d’una família de vuit fills, la tieta Montserrat era la petita. Els avis Corretjol no eren rics, si be gràcies al molí no passaven gana. Quan el meu pare tenia disset anys el meu avi el va fer fora de casa, en part per haver tacat el bon nom de la família, en part per evitar que li engeguessin un tret o li clavessin una ganivetada. Resulta que el pare va embolicar-se amb la mossa de can Nicasio quan aquesta ja s’havia promès amb l’hereu de can Trafica, que eren els rics del poble. Com que el pare no s’hi va voler casar, ja que sembla ser que la noia tenia tan poc enteniment com excés de pitrera, l’avi va foragitar-lo de Maçanet per impedir que l’hereu de Can Trafica o els propis germans de la noia, l’esbudellessin en qualsevol marge. Finalment la pobra noia s’en va anar a fer de majordoma a casa del mossen de Tomet, que era el seu tiet i germà d’en Nicasio.

El pare va marxar a Roses i es va embarcar en un vaixell de pesca. No devia resultar-li una experiència massa agradable , després de dos naufràgis per culpa, segons deia, d’un patró borratxo, va abandonar l’ofici i se’n va anar a Barcelona a treballar en una fàbrica metal·lúrgica. Mai a la vida el vaig veure menjar peix, ni per quaresma, i la més lleugera olor d’arangades o de bacallà li regiraven l’estòmag de mala manera.

Afortunadament, l’avi Corretjol i el pare van reconciliar-se l’any 1918. La mortal epidèmia de grip d’aquell any va matar dos germans del meu pare i tres dels seus nebots. Llavors el pare va tornar a Maçanet per ajudar la seva família a tirar el molí endavant. Pel que, anys després, hem va explicar la tieta Montserrat, l’assumpte de la filla d’en Nicasio ja s’havia refredat i el pare no va haber de temer per la seva integritat.

El pare i la mare es van conèixer en aquella època. Ell havia anat a Vic per comprar un parell de matxos; els del molí de Masdevall a Maçanet havien fet una resclosa per omplir una bassa que fes funcionar el seu molí, i van aturar el fluxe d’aigua de la riera d’Ardenya de manera que, a l’Olivet les rodes no es podien fer girar. Mentre pleitegaven i discutien els termes amb les autoritats, el pare va tenir la idea de fer funcionar el molí amb la força dels cavalls. Llavors, mentre negociava el preu del bestiar amb un gitano de Gràcia que havia conegut a Barcelona, el pare i la mare es van veure per primer cop. Ella anava amb el seu pare, l’avi Marià, un pagès ric que va quedar molt impressionat d’aquell jove espavilat que tenia tan bona traça amb el regateig del gitano pel preu dels cavalls. La mare també s’hi havia fixat, es clar. Encara que m’estigui malament dir-ho, el pare era un home molt ben plantat.

Com que el pare vivia a Maçanet de Cabrenys, i la mare s’estava a Gurb, festejar segons els usos de l’època els suposava una dificultat, així que en menys d’un any, l’any 1919, es van casar. La mare, pobreta, va perdre dues criatures, i em consta que això li va fer passar molt malament, però finalment, el 12 de setembre de 1921, després d’un part difícil i llarg, vaig arribar al mon envoltada de l’atmosfera i dels aromes de la Vall, la que esdevingué, fins a l’esclat de la guerra, la meva dolça llar.