CAPÍTOL PRIMER.
La guerra civil és un dels pitjors records dels que en tinc memòria alhora que, per mentida que sembli, és una de les coses més extraordinàries que m’han passat mai.
Aquesta reflexió la faig ara, quan ja fa més de cinquanta anys que es va acabar aquell infern que va canviar completament la meva vida. La que havia viscut fins aquell moment, i la que hauria pogut viure si Franco i els seus no haguessin esclafat a la República.
Quan va esclatar la guerra, al juliol del 36, jo era un noieta d’encara no quinze anys que passava els estius a casa dels avis Corretjol a Maçanet de Cabrenys. Recordo la remor de l’aigua del Molí de l’Olivet, la olor del gra esclafat sota les rodes de pedra, la pols de la farina que ho cobria tot.
A mitjans d’agost jo havia de tornar a casa. Vivíem al mas la Vall, a tocar del Fugurull, el pare n’era el masover, no era una casa molt gran però solament ens hi estàvem els pares i jo. Molts diumenges sortint de missa, anàvem a casa l’oncle Pau, el germà de la mare, que era l’hereu de la masia Vilafreser a Gurb. I quines viandes! Pa blanc, llonganissa, cansalada, arròs amb conill, pollastre rostit i les millors patates al caliu que recordo haver menjat en tota la meva vida.
La nena innocent, filla única i sobre protegida que jo era l’any 1936 hauria volgut córrer cap a casa. Em tractaven molt i molt be a Maçanet, els Corretjol sempre hem estat una família molt unida, però malgrat els esforços dels avis i els oncles per fer veure que no passava res greu, jo m’adonava dels seus xiuxiuejos, el seus incomprensibles nervis i, sobretot, una sobtada i repentina por reflectida als seus rostres. Jo volia tornar a casa i retrobar-me amb la veu dolça i amorosa de la mare, amb els ulls murris i els braços protectors del pare, amb la olor tendra i el tacte suau de la llana de “l’alfonsito”.
“l’Alfonsito” era el xaiet que tenia afillat quan tenia catorze anys. El nom li va posar el pare en honor al rei Alfons XIII tot afegint que era un nom més apropiat per un boc que per un marrà, però que igualment faria el fet. Els pares però, no em van deixar tornar a casa, al·legaven que, en cas que les coses anessin mal dades, des de Maçanet hem resultaria molt més fàcil passar cap a França. Tot i que no em vaig estar tota la guerra al Molí de l’Olivet, aquella percepció dels pares va acabar sent certa, i a principis de l’any 39, un pastor anomenat Narcís, va ajudar-nos a la tieta Montserrat i a mi a travessar la frontera.
A la tieta Montserrat caldria dedicar-li un bon grapat de fulls d’aquest recull de vivències, de moment però, solament diré que va ser una dona extraordinària, i que la nena que era aleshores va forjar-se al seu costat fins a transformar-se en la dona en la m’havia convertit al cap de tres anys.
Abans de conèixer a la mare, festejar-la i casar-s’hi, el pare era el que podríem dir un bon tabalot, un bala perduda. Era el seté d’una família de vuit fills, la tieta Montserrat era la petita. Els avis Corretjol no eren rics, si be gràcies al molí no passaven gana. Quan el meu pare tenia disset anys el meu avi el va fer fora de casa, en part per haver tacat el bon nom de la família, en part per evitar que li engeguessin un tret o li clavessin una ganivetada. Resulta que el pare va embolicar-se amb la mossa de can Nicasio quan aquesta ja s’havia promès amb l’hereu de can Trafica, que eren els rics del poble. Com que el pare no s’hi va voler casar, ja que sembla ser que la noia tenia tan poc enteniment com excés de pitrera, l’avi va foragitar-lo de Maçanet per impedir que l’hereu de Can Trafica o els propis germans de la noia, l’esbudellessin en qualsevol marge. Finalment la pobra noia s’en va anar a fer de majordoma a casa del mossen de Tomet, que era el seu tiet i germà d’en Nicasio.
El pare va marxar a Roses i es va embarcar en un vaixell de pesca. No devia resultar-li una experiència massa agradable , després de dos naufràgis per culpa, segons deia, d’un patró borratxo, va abandonar l’ofici i se’n va anar a Barcelona a treballar en una fàbrica metal·lúrgica. Mai a la vida el vaig veure menjar peix, ni per quaresma, i la més lleugera olor d’arangades o de bacallà li regiraven l’estòmag de mala manera.
Afortunadament, l’avi Corretjol i el pare van reconciliar-se l’any 1918. La mortal epidèmia de grip d’aquell any va matar dos germans del meu pare i tres dels seus nebots. Llavors el pare va tornar a Maçanet per ajudar la seva família a tirar el molí endavant. Pel que, anys després, hem va explicar la tieta Montserrat, l’assumpte de la filla d’en Nicasio ja s’havia refredat i el pare no va haber de temer per la seva integritat.
El pare i la mare es van conèixer en aquella època. Ell havia anat a Vic per comprar un parell de matxos; els del molí de Masdevall a Maçanet havien fet una resclosa per omplir una bassa que fes funcionar el seu molí, i van aturar el fluxe d’aigua de la riera d’Ardenya de manera que, a l’Olivet les rodes no es podien fer girar. Mentre pleitegaven i discutien els termes amb les autoritats, el pare va tenir la idea de fer funcionar el molí amb la força dels cavalls. Llavors, mentre negociava el preu del bestiar amb un gitano de Gràcia que havia conegut a Barcelona, el pare i la mare es van veure per primer cop. Ella anava amb el seu pare, l’avi Marià, un pagès ric que va quedar molt impressionat d’aquell jove espavilat que tenia tan bona traça amb el regateig del gitano pel preu dels cavalls. La mare també s’hi havia fixat, es clar. Encara que m’estigui malament dir-ho, el pare era un home molt ben plantat.
Com que el pare vivia a Maçanet de Cabrenys, i la mare s’estava a Gurb, festejar segons els usos de l’època els suposava una dificultat, així que en menys d’un any, l’any 1919, es van casar. La mare, pobreta, va perdre dues criatures, i em consta que això li va fer passar molt malament, però finalment, el 12 de setembre de 1921, després d’un part difícil i llarg, vaig arribar al mon envoltada de l’atmosfera i dels aromes de la Vall, la que esdevingué, fins a l’esclat de la guerra, la meva dolça llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada