Memòries d'una vella xaruga.

http://www.goear.com/listen/a278ca2/contigo-aprendi-trio-los-panchos

CAPÍTOL SEGON

De petita vaig ser una nena immensament feliç. M’agradava la vida a pagès, m’agradava l’escola, i fins m’agradava anar a missa, tot i que solament hi anava amb la mare. El pare no hi entrava mai a l’església. Anava al cafè a prendre una ratafia mentre es fumava una pipa. De vegades, d’amagat de la mare, feia una partideta al canari o a la botifarra. Deia que era la única cosa bona que havia après en la seva època de pescador a Roses, i que moltes vegades va ajudar-se dels guanys amb les cartes, per aconseguir més diners dels que obtenia amb la setmanada miserable, que guanyava treballant de peó metal·lúrgic, a La Maquinista Terrestre i Marítima del barri de la Barceloneta.

Però això era abans de conèixer la mare i casar-s’hi. Ella no li hauria permès mai de jugar-se els quartos a les cartes. Li costava admetre que no ens acompanyés a missa, i resava un parenostre per ell tots els divendres magres de quaresma. Si hagués pogut hauria demanat al bisbe de Vic que li concedís alguna indulgència, però el pare per aquí si que no hi hauria transigit de cap manera. El pare i la mare eren molt diferents, tant com la nit ho és del dia, ara penso que per això devien estimar-se de la manera que ho feien, amb respecte, consideració, molt d’afecte i fins i tot amb moltes nits de passió. Això ho se de quan vivíem tots tres a la Vall, que era un mas força petit amb les parets interiors molt primes.

Engreixàvem un porc cada any i el portàvem a Vilafreser quan, primer l’avi Marià i després l’oncle Pau i la tia Regina feien la matança. I quin espectacle, quina festa, la casa s’omplia de gent, tots els membres de la família de la mare, els mossos i les minyones de la masia, les mocaderes, tothom traginava amunt i avall, ningú parava quiet en tot el dia. El que més m’agradava era menjar-me aquells llardons tan saborosos, i la promesa d’unes llonganisses delicioses quan penjàvem tota aquella carn adobada i embotida.

M’entusiasmava anar a Vilafreser, en aquella casa tot era història. Els quadres, els mobles, la porcellana, els canelobres i fins i tot el rellotge de la sala, explicaven coses dels avantpassats, de les generacions que ens precedien.  D’amagat dels nostres pares, quan encara érem ben petites, l’avi Marià ens enfilava al damunt d’un cavall i ens portava a fer llargues passejades.

Ademés de ser la meva cosina, la Consol, la filla de l’oncle Pau i la tia Regina, era la meva millor amiga. Juntes arreplegàvem retalls del cosidor de la tia per fer vestits nous a les nostres nines. Les meves eren de fusta i de cartró, les seves, al ser filla de casa rica, eren de porcellana, però a nosaltres no ens importava. Jugàvem en aquella casa eterna, passàvem tardes senceres amagades a les golfes, i si podíem, agafàvem la clau que era amagada a la cuina, i ens escapolíem dins l’habitació del bisbe, que la tia Regina ens tenia prohibida. Ens impressionava aquell llit de noguera infinit, el seu dosser amb cortines de vellut vermell, i un sant crist d’ivori que algun avantpassat havia portat d’Itàlia. Ens enfilàvem en aquell llit, i jugàvem a ser princeses passejant en un carruatge tirat per sis magnífics cavalls blancs. Llavors, alguna minyona atreta per la cridòria que fèiem producte de l’emoció, entrava a la cambra i ens en feia fora a cops d’escombra. Potser per aquest motiu, tant la Consol com jo odiàvem el bisbe. Solament s’hi estava vuit o deu dies l’any a Vilafreser, però malgrat això gaudia en exclusiva d’una de les millors cambres de la casa, i se li reservaven les millors viandes. Per si això fos poc, quan hi havia el bisbe tot era molt seriós i solemne, no podíem córrer, ni cridar, no ens estava permès estirar-nos al prat de davant la casa, ni gronxar-nos a l’alzina de l’entrada, i cada tarda volguéssim o no, havíem de passar el rosari a la capella.

Allà mateix va ser on, per desig de la mare i insistència de la tieta, la Consol i jo hi varem fer la comunió. El pare no va venir, es clar. La tia hauria volgut posar el crit al cel, al·legant que calia tenir molt poca vergonya per no assistir ni tan sols, a la comunió de la seva única filla, però sospito que l’oncle Pau no li ho va permetre. Tot i ser d’una extracció i d’una ideologia tan diferent i enfrontada, l’oncle i el pare es respectaven mutuament i es professaven una profunda admiració l’un a l’altre.

I així van transcórrer els primers anys de la meva vida, una rutina coneguda alhora que excitant, plena d’emocions i d’una felicitat que ara, passats tots aquests anys, hem sembla absolutament commovedora.

Fins que va arribar la guerra.

L’esclat del conflicte em va obligar a quedar-me a Maçanet fins al gener de l’any 1937, hi havia anat a primers de juliol de l’any anterior per estar-m’hi fins poc abans del dia de la Mare de Déu d’agost, i m’hen vaig escapar sis mesos després, en assabentar-me que el pare marxava al front.

M’ho va dir, per Nadal,  la tieta Montserrat que havia vingut a visitar-nos i a despedir-se. Enfilava cap a València per preparar un Ple Nacional de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias. La tieta Montserrat era dona d’un temperament bravíssim, d’un caracter espadat i d’una personalitat molt forta, però era una desnerida. Tenia un cos petit i prim sostingut per dues cames escanyolides i cobert d’una pell blanquíssima. De joveneta sempre havia estat molt malaltissa, i va ser anant a Barcelona on el meu pare l’havia d’acompanyar a veure a un especialista, quan va decidir quedar-s’hi. Va dir-li al pare que a Maçanet no hi tornava, que estava ben decidida a no moure’s de la ciutat. Els avis, els oncles, i sobretot el meu pare, van intentar convencer-la per tots els mitjans perquè canviés d’idea. Van dir-li que els aires de pagès, la vida allà a Maçanet, li resultaria molt més saludable. Però per molt que van insistir, no van aconseguir fer-la recular en la seva determinació. Va quedar-se a Barcelona amb el pare, que hi expiava els seus pecats de joventut.

Va ser imitant la tieta Montserrat que vaig comunicar als avis Corretjol, amb l’abric posat, la maleta en una ma i el barret a l’altra, que m’hen tornava a casa. No hauria pogut resistir saber que el pare marxava a la guerra sense haver-lo vist. Necessitava que m’abracés, que em fes un petó, i que m’eixugués les llàgrimes tot fent-me un somriure i picant-me l’ullet, mentre m’assegurava que no li passaria res i em prometia tornar a casa sa i estalvi. Jo ja savia que a Maçanet voldrien impedir la meva marxa a qualsevol preu, per això amb la tieta Montserrat ja ho haviem previst i preparat abans que ella marxés a València. En Jacint de ca l’Apotecari va portar-me amb la seva moto fins a Figueres, allà un conegut de la tieta ja m’esperava i va portar-me amb tartana fins a Olot, d’es d’on vaig agafar el camí ral fins a Vic, acompanyada d’una colla de traginers que voltaven tota la vall d’en Bas, pujaven fins a Rupit i baixaven a la plana.

L’endemà d’arribar a la Vall el pare marxava a la guerra. Aquella nit la vam passar tots tres davant la llar de foc. Vàrem riure i plorar, vàrem parlar de moltíssims records, ens varem abraçar i ens varem dir que ens estimàvem. A punta d’alba, quan van manar-me al llit, el pare i la mare van fer l’amor. I jo vaig adormir-me sentint l’adeu del pare sense saber que mai més no el tornaria a veure.