dijous, 10 de novembre del 2011

Memòries d'una vella xaruga.


CAPÍTOL SEGON

De petita vaig ser una nena immensament feliç. M’agradava la vida a pagès, m’agradava l’escola, i fins m’agradava anar a missa, tot i que solament hi anava amb la mare. El pare no hi entrava mai a l’església. Anava al cafè a prendre una ratafia mentre es fumava una pipa. De vegades, d’amagat de la mare, feia una partideta al canari o a la botifarra. Deia que era la única cosa bona que havia après en la seva època de pescador a Roses, i que moltes vegades va ajudar-se dels guanys amb les cartes, per aconseguir més diners dels que obtenia amb la setmanada miserable, que guanyava treballant de peó metal·lúrgic, a La Maquinista Terrestre i Marítima del barri de la Barceloneta.

Però això era abans de conèixer la mare i casar-s’hi. Ella no li hauria permès mai de jugar-se els quartos a les cartes. Li costava admetre que no ens acompanyés a missa, i resava un parenostre per ell tots els divendres magres de quaresma. Si hagués pogut hauria demanat al bisbe de Vic que li concedís alguna indulgència, però el pare per aquí si que no hi hauria transigit de cap manera. El pare i la mare eren molt diferents, tant com la nit ho és del dia, ara penso que per això devien estimar-se de la manera que ho feien, amb respecte, consideració, molt d’afecte i fins i tot amb moltes nits de passió. Això ho se de quan vivíem tots tres a la Vall, que era un mas força petit amb les parets interiors molt primes.

Engreixàvem un porc cada any i el portàvem a Vilafreser quan, primer l’avi Marià i després l’oncle Pau i la tia Regina feien la matança. I quin espectacle, quina festa, la casa s’omplia de gent, tots els membres de la família de la mare, els mossos i les minyones de la masia, les mocaderes, tothom traginava amunt i avall, ningú parava quiet en tot el dia. El que més m’agradava era menjar-me aquells llardons tan saborosos, i la promesa d’unes llonganisses delicioses quan penjàvem tota aquella carn adobada i embotida.

M’entusiasmava anar a Vilafreser, en aquella casa tot era història. Els quadres, els mobles, la porcellana, els canelobres i fins i tot el rellotge de la sala, explicaven coses dels avantpassats, de les generacions que ens precedien.  D’amagat dels nostres pares, quan encara érem ben petites, l’avi Marià ens enfilava al damunt d’un cavall i ens portava a fer llargues passejades.

Ademés de ser la meva cosina, la Consol, la filla de l’oncle Pau i la tia Regina, era la meva millor amiga. Juntes arreplegàvem retalls del cosidor de la tia per fer vestits nous a les nostres nines. Les meves eren de fusta i de cartró, les seves, al ser filla de casa rica, eren de porcellana, però a nosaltres no ens importava. Jugàvem en aquella casa eterna, passàvem tardes senceres amagades a les golfes, i si podíem, agafàvem la clau que era amagada a la cuina, i ens escapolíem dins l’habitació del bisbe, que la tia Regina ens tenia prohibida. Ens impressionava aquell llit de noguera infinit, el seu dosser amb cortines de vellut vermell, i un sant crist d’ivori que algun avantpassat havia portat d’Itàlia. Ens enfilàvem en aquell llit, i jugàvem a ser princeses passejant en un carruatge tirat per sis magnífics cavalls blancs. Llavors, alguna minyona atreta per la cridòria que fèiem producte de l’emoció, entrava a la cambra i ens en feia fora a cops d’escombra. Potser per aquest motiu, tant la Consol com jo odiàvem el bisbe. Solament s’hi estava vuit o deu dies l’any a Vilafreser, però malgrat això gaudia en exclusiva d’una de les millors cambres de la casa, i se li reservaven les millors viandes. Per si això fos poc, quan hi havia el bisbe tot era molt seriós i solemne, no podíem córrer, ni cridar, no ens estava permès estirar-nos al prat de davant la casa, ni gronxar-nos a l’alzina de l’entrada, i cada tarda volguéssim o no, havíem de passar el rosari a la capella.

Allà mateix va ser on, per desig de la mare i insistència de la tieta, la Consol i jo hi varem fer la comunió. El pare no va venir, es clar. La tia hauria volgut posar el crit al cel, al·legant que calia tenir molt poca vergonya per no assistir ni tan sols, a la comunió de la seva única filla, però sospito que l’oncle Pau no li ho va permetre. Tot i ser d’una extracció i d’una ideologia tan diferent i enfrontada, l’oncle i el pare es respectaven mutuament i es professaven una profunda admiració l’un a l’altre.

I així van transcórrer els primers anys de la meva vida, una rutina coneguda alhora que excitant, plena d’emocions i d’una felicitat que ara, passats tots aquests anys, hem sembla absolutament commovedora.

Fins que va arribar la guerra.

L’esclat del conflicte em va obligar a quedar-me a Maçanet fins al gener de l’any 1937, hi havia anat a primers de juliol de l’any anterior per estar-m’hi fins poc abans del dia de la Mare de Déu d’agost, i m’hen vaig escapar sis mesos després, en assabentar-me que el pare marxava al front.

M’ho va dir, per Nadal,  la tieta Montserrat que havia vingut a visitar-nos i a despedir-se. Enfilava cap a València per preparar un Ple Nacional de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias. La tieta Montserrat era dona d’un temperament bravíssim, d’un caracter espadat i d’una personalitat molt forta, però era una desnerida. Tenia un cos petit i prim sostingut per dues cames escanyolides i cobert d’una pell blanquíssima. De joveneta sempre havia estat molt malaltissa, i va ser anant a Barcelona on el meu pare l’havia d’acompanyar a veure a un especialista, quan va decidir quedar-s’hi. Va dir-li al pare que a Maçanet no hi tornava, que estava ben decidida a no moure’s de la ciutat. Els avis, els oncles, i sobretot el meu pare, van intentar convencer-la per tots els mitjans perquè canviés d’idea. Van dir-li que els aires de pagès, la vida allà a Maçanet, li resultaria molt més saludable. Però per molt que van insistir, no van aconseguir fer-la recular en la seva determinació. Va quedar-se a Barcelona amb el pare, que hi expiava els seus pecats de joventut.

Va ser imitant la tieta Montserrat que vaig comunicar als avis Corretjol, amb l’abric posat, la maleta en una ma i el barret a l’altra, que m’hen tornava a casa. No hauria pogut resistir saber que el pare marxava a la guerra sense haver-lo vist. Necessitava que m’abracés, que em fes un petó, i que m’eixugués les llàgrimes tot fent-me un somriure i picant-me l’ullet, mentre m’assegurava que no li passaria res i em prometia tornar a casa sa i estalvi. Jo ja savia que a Maçanet voldrien impedir la meva marxa a qualsevol preu, per això amb la tieta Montserrat ja ho haviem previst i preparat abans que ella marxés a València. En Jacint de ca l’Apotecari va portar-me amb la seva moto fins a Figueres, allà un conegut de la tieta ja m’esperava i va portar-me amb tartana fins a Olot, d’es d’on vaig agafar el camí ral fins a Vic, acompanyada d’una colla de traginers que voltaven tota la vall d’en Bas, pujaven fins a Rupit i baixaven a la plana.

L’endemà d’arribar a la Vall el pare marxava a la guerra. Aquella nit la vam passar tots tres davant la llar de foc. Vàrem riure i plorar, vàrem parlar de moltíssims records, ens varem abraçar i ens varem dir que ens estimàvem. A punta d’alba, quan van manar-me al llit, el pare i la mare van fer l’amor. I jo vaig adormir-me sentint l’adeu del pare sense saber que mai més no el tornaria a veure.

Memòries d'una vella xaruga.



CAPÍTOL PRIMER.

La guerra civil és un dels pitjors records dels que en tinc memòria alhora que, per mentida que sembli, és una de les coses més extraordinàries que m’han passat mai.

Aquesta reflexió la faig ara, quan ja fa més de cinquanta anys que es va acabar aquell infern que va canviar completament la meva vida. La que havia viscut fins aquell moment, i la que hauria pogut viure si Franco i els seus no haguessin esclafat a la República.

Quan va esclatar la guerra, al juliol del 36, jo era un noieta d’encara no quinze anys que passava els estius a casa dels avis Corretjol a Maçanet de Cabrenys. Recordo la remor de l’aigua del Molí de l’Olivet, la olor del gra esclafat sota les rodes de pedra, la pols de la farina que ho cobria tot.

A mitjans d’agost jo havia de tornar a casa. Vivíem al mas la Vall, a tocar del Fugurull, el pare n’era el masover, no era una casa molt gran però solament ens hi estàvem els pares i jo. Molts diumenges sortint de missa, anàvem a casa l’oncle Pau, el germà de la mare, que era l’hereu de la masia Vilafreser a Gurb. I quines viandes! Pa blanc, llonganissa, cansalada, arròs amb conill, pollastre rostit i les millors patates al caliu que recordo haver menjat en tota la meva vida.

La nena innocent, filla única i sobre protegida que jo era l’any 1936 hauria volgut córrer cap a casa. Em tractaven molt i molt be a Maçanet, els Corretjol sempre hem estat una família molt unida, però malgrat els esforços dels avis i els oncles per fer veure que no passava res greu, jo m’adonava dels seus xiuxiuejos, el seus incomprensibles nervis i, sobretot, una sobtada i repentina por reflectida als seus rostres. Jo volia tornar a casa i retrobar-me amb la veu dolça i amorosa de la mare, amb els ulls murris i els braços protectors del pare, amb la olor tendra  i el tacte suau de la llana de “l’alfonsito”.

“l’Alfonsito” era el xaiet que tenia afillat quan tenia catorze anys. El nom li va posar el pare en honor al rei Alfons XIII tot afegint que era un nom més apropiat per un boc que per un marrà, però que igualment faria el fet. Els pares però, no em van deixar tornar a casa, al·legaven que, en cas que les coses anessin mal dades, des de Maçanet hem resultaria molt més fàcil passar cap a França. Tot i que no em vaig estar tota la guerra al Molí de l’Olivet, aquella percepció dels pares va acabar sent certa, i a principis de l’any 39, un pastor anomenat Narcís, va ajudar-nos a la tieta Montserrat i a mi a travessar la frontera.

A la tieta Montserrat caldria dedicar-li un bon grapat de fulls d’aquest recull de vivències, de moment però, solament diré que va ser una dona extraordinària, i que la nena que era aleshores va forjar-se al seu costat fins a transformar-se en la dona en la m’havia convertit al cap de tres anys.

Abans de conèixer a la mare, festejar-la i casar-s’hi, el pare era el que podríem dir un bon tabalot, un bala perduda. Era el seté d’una família de vuit fills, la tieta Montserrat era la petita. Els avis Corretjol no eren rics, si be gràcies al molí no passaven gana. Quan el meu pare tenia disset anys el meu avi el va fer fora de casa, en part per haver tacat el bon nom de la família, en part per evitar que li engeguessin un tret o li clavessin una ganivetada. Resulta que el pare va embolicar-se amb la mossa de can Nicasio quan aquesta ja s’havia promès amb l’hereu de can Trafica, que eren els rics del poble. Com que el pare no s’hi va voler casar, ja que sembla ser que la noia tenia tan poc enteniment com excés de pitrera, l’avi va foragitar-lo de Maçanet per impedir que l’hereu de Can Trafica o els propis germans de la noia, l’esbudellessin en qualsevol marge. Finalment la pobra noia s’en va anar a fer de majordoma a casa del mossen de Tomet, que era el seu tiet i germà d’en Nicasio.

El pare va marxar a Roses i es va embarcar en un vaixell de pesca. No devia resultar-li una experiència massa agradable , després de dos naufràgis per culpa, segons deia, d’un patró borratxo, va abandonar l’ofici i se’n va anar a Barcelona a treballar en una fàbrica metal·lúrgica. Mai a la vida el vaig veure menjar peix, ni per quaresma, i la més lleugera olor d’arangades o de bacallà li regiraven l’estòmag de mala manera.

Afortunadament, l’avi Corretjol i el pare van reconciliar-se l’any 1918. La mortal epidèmia de grip d’aquell any va matar dos germans del meu pare i tres dels seus nebots. Llavors el pare va tornar a Maçanet per ajudar la seva família a tirar el molí endavant. Pel que, anys després, hem va explicar la tieta Montserrat, l’assumpte de la filla d’en Nicasio ja s’havia refredat i el pare no va haber de temer per la seva integritat.

El pare i la mare es van conèixer en aquella època. Ell havia anat a Vic per comprar un parell de matxos; els del molí de Masdevall a Maçanet havien fet una resclosa per omplir una bassa que fes funcionar el seu molí, i van aturar el fluxe d’aigua de la riera d’Ardenya de manera que, a l’Olivet les rodes no es podien fer girar. Mentre pleitegaven i discutien els termes amb les autoritats, el pare va tenir la idea de fer funcionar el molí amb la força dels cavalls. Llavors, mentre negociava el preu del bestiar amb un gitano de Gràcia que havia conegut a Barcelona, el pare i la mare es van veure per primer cop. Ella anava amb el seu pare, l’avi Marià, un pagès ric que va quedar molt impressionat d’aquell jove espavilat que tenia tan bona traça amb el regateig del gitano pel preu dels cavalls. La mare també s’hi havia fixat, es clar. Encara que m’estigui malament dir-ho, el pare era un home molt ben plantat.

Com que el pare vivia a Maçanet de Cabrenys, i la mare s’estava a Gurb, festejar segons els usos de l’època els suposava una dificultat, així que en menys d’un any, l’any 1919, es van casar. La mare, pobreta, va perdre dues criatures, i em consta que això li va fer passar molt malament, però finalment, el 12 de setembre de 1921, després d’un part difícil i llarg, vaig arribar al mon envoltada de l’atmosfera i dels aromes de la Vall, la que esdevingué, fins a l’esclat de la guerra, la meva dolça llar.