dilluns, 18 de febrer del 2013

LA PELL I L'ARRUGA


MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA
Capítol XI

Per als mexicans, pronunciar un cognom com Corretjol, és un autèntic calvari. Els costa tant com dir Pujol, Generalitat o Ripoll.

Mentre hi vaig viure a Mèxic, no hi vaig conèixer cap altra Filomena per sort. Tothom em deia Filomena o Filo. Tret de al barri de “Las Bajadas”, on vivien en Juan i la seva família.

Molts dels exiliats que havíem arribat a Mèxic un cop acabada la guerra civil, ho vàrem fer després d’haver fugit a peu pels Pirineus, i d’haver estat reclosos als camps de refugiats francesos. La majoria de nosaltres presentava un aspecte desnodrit i molt prim. Per això moltes vegades per designar els espanyols ens deien flacos. Jo a més a més ja tenia una constitució molt prima, i tot i no haver passat tantes penúries com d’altres, era pràcticament pell i ossos.

La Lupe, la mare d’en Juan, em deia que estava molt preocupada, que jo treballava massa, i estava massa prima, i que no feia bona cara, i que amb el meu aspecte era impossible portar al món nens saludables. Pel que sembla va convertir aquesta preocupació en tot un repte per a la gent del barri, i cada vegada que hi anava tothom m’oferia menjar i em deien que em calia guanyar pes. Fins i tot van obligar-me a visitar a la Índia Menchu, una mena de curandera que fumava un gran cigar i em tirava el fum a la cara per diagnosticar-me.

Suposo que per això, i per el costum tan mexicà de posar mal noms a les persones i a les coses, al Barrio de las Bajadas tothom em coneixia com la Filoflaca, i he de reconèixer que si be al principi em va molestar. Un cop m’hi vaig haver acostumat fins i tot m’agradava. No hi havia mala fe, ni cap mala intenció, no era un malnom posat amb la finalitat de ferir, fins i tot era un motiu d’orgull personal per mi.

Molts pocs espanyols o d’altres immigrants europeus, van integrar-se tan be com vaig poder fer-ho jo en la societat mexicana. El fet que em donessin un mal nom, vol dir que m’havien acceptat com un dels seus, integrada com un membre més de les seves vides. Si no hagués estat així, mai m’haurien dit res més que señorita Filomena. Les classes més populars de Mèxic, sempre van guardar molt les distàncies amb els exiliats.

Un parell de vegades vaig portar-hi la tieta Montserrat al Barrio de las Bajadas, però no va agradar-li tant com jo em pensava. Ara que soc molt més gran, m’adono que la tieta era una mica esnob en aquest sentit. I no m’agradaria que sembés una crítica en absolut, vaig estimar-la molt a la tieta Montserrat, i pràcticament li dec el fet de ser la persona que soc, ella va ser, molt probablement, la persona més influent en la meva formació. Però a Mèxic sempre va mostrar reticències a relacionar-se amb la població local.

Difícilment es relacionava amb persones de fora de l’àmbit dels exiliats, seguia vinculada a organitzacions polítiques i sindicals, i afirmava que la guerra a Europa era una desgràcia alhora que una gran oportunitat.

Jo estava tan asquejada de la política, i la guerra m’havia fet tant mal, amb la perdua dels pares i l’exili forçat, que un cop a Mèxic vaig decidir tornar a començar, reemprendre una nova vida i intentar deixar enrere el passat, no volia saber res de comités, de governs a l’exili, o de revolucions a escala mundial, i la feina a la fàbrica de tequilas i conèixer en Juan, la seva família, els seus veïns, i les seves respectives circumstàncies em va ajudar a recuperar la sensació de normalitat.

Si us dic la veritat, tant va ser l’equilibri i la normalitat que hi vaig trobar a Mèxic que fins i tot vaig estar a punt de casar-m’hi. I magineu si vaig ser a prop de perdre el cap.

Però aquesta és una història de la que ja parlarem més endavant.

LA PELL I L'ARRUGA



MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA
CAPÍTOL X
Agafada del braç d’en Juan Rulfo, vaig recórrer la ciutat de Veracruz gaudint de la possibilitat de veure-la amb una mirada nova. Els passos d’en Juan varen conduir-me per llocs que desconeixia de la ciutat, i al seu costat vaig descobrir-hi la mirada mexicana sobre les coses.
Després de passejar pel bulevard de la costa, i visitar la catedral quan ja havia acabat la missa, en Juan va proposar-me d’anar a dinar a casa seva, ensenyar-me el seu barri, i conèixer la seva gent. Ara, seria una cosa força normal segurament, però l’any 1941, no era moralment apropiat. A mi, per això va semblar-me molt aventurat així de cop i volta. No em semblava convenient d’anar a casa seva ves a saber a quin barri a dinar, tot just un parell d’hores després de la primera cita. Em va semblar una poca soltada que s’atrevís a proposar-m’ho. La tieta Montserrat ja m’havia advertit de com eren la majoria d’homes, i segons ella, els que semblaven cortesos i menys grollers que els altres, eren els pitjors.
De seguida que en Juan, va agafar-me la mà mentre m’estirava apressant-me per anar a casa seva, em vaig deixar anar, aturant-me en sec al mig del carrer i li vaig dir: “atura el carro mosso” . Després, neguitosa i tremolant pels nervis, amb el meu castellà, encara més catalanitzat per la pressa, li vaig dir que potser s’havia pensat que jo era una qualsevol, i que s’equivocava “de medio a medio” si es pensava que aniria a casa d’ell com una fresca, i que em digués que li havia fet pensar de mi, que jo fos una d’aquestes, capaç de llançar-se als braços del primer home que els ho proposés. I que jo era una noia honesta i assenyada, i encara que no fos de missa i “mantilla”, havia rebut una educació sòlida que em feia capaç de valer-me per mi mateixa, sense la necessitat de tenir un home al costat. I que si aquest era el seu pla per diumenge a la tarda, s’havia acabat, xato, que jo enfilava el tramvia i tornava sola, tranquil·lament, cap a casa.
En Juan, després de fer cara de perplex va esclafir a riure, un riure franc, natural, que li il·luminava la mirada i el rostre. A mi, encara em va fer sentir pitjor, creia que s’havia de ser terriblement cruel, per al damunt en riure-se’n de tot plegat. Però llavors en Juan va dir-me que tot havia estat un terrible malentès, va arreglar-se la corbata, va aplanar-se l’americana, va oferir-me el seu braç i em va dir, passegem? No em pregunteu perquè, enlloc de fotre-li una bona plantofada girar cua i marxar,  el que em va semblar mes natural va ser acceptar el seu braç i respondre-li, passegem!
Llavors, mentre caminàvem vaig entendre el malentès. En Juan, no s’hauria atrevit mai a convidar una noia a casa seva després d’una primera cita, però ho havia fet perquè jo era europea, de Barcelona, i ell tenia entès que en aquests llocs si que era normal. I que malgrat tot li havia costat molt demanar-m’ho, i que hi havia donat voltes tot el matí, i s’havia decidit a fer-ho, quan vaig alegrar-me que, en arribar a la catedral, ja s’hagués acabat la missa, i que això l’havia fet pensar que jo era una noia moderna i alliberada, de les que anaven a casa dels uns i dels altres, i convidaven gent a casa sense cita prèvia, sense planejar-ho amb anterioritat.
Aleshores vaig ser jo la que va enriolar-se, el pobre Juan s’havia fet una idea idealitzada i completament equivocada de mi. Arribada a Mèxic des de Barcelona, i amb la tieta Montserrat, que tenia contactes i coneixences amb molts dels exiliats més significats, es pensava que jo era una noia de ciutat, cosmopolita, revolucionària, que havia viatjat a Paris i potser fins a Londres o a Roma, que assistia a clubs i a cabarets, i que fins i tot fumava en algunes ocasions. Quant li vaig explicar la meva vida a la Vall, quan li vaig parlar de la meva infantesa a pagès, entre el bestiar, o a l’hort, o a l’era, dels estius a Vilafreser o a Maçanet de Cabrenys, de la vida de poble que jo havia portat durant gairebé setze dels meus dinou anys. Quan vaig dir-li que tot i no haver anat molt a missa, la tia Regina m’havia inculcat una forta educació religiosa, i que molt probablement, ens molts aspectes la meva moral s’assemblava més a la de les beates, que a la una qualsevol de les dones modernes i emancipades que es pensava que jo era, llavors vàrem riure els dos amb ganes.
I de bracet l’un de l’altre, vàrem seguir caminant la mitja hora que ens quedava fins al seu barri, de camí va saludar-lo un noi del barri, que va oferir-se a acostar-lo amb la bicicleta, ell va declinar l’oferiment, però va demanar al noi que digués a la seva mare, que hi anàvem els dos a dinar. Seguíem caminant, i vaig assabentar-me que en Juan tenia dues germanes i la mare a casa, eren d’un poblet anomenat Soledad de doblado, i havien emigrat a la ciutat feia cinc anys, quan el pare d’en Juan havia mort en un accident de treball. Vivíen al “barrio de Las Bajadas”, un barri de gent obrera i treballadora, la majoria “campesinos” que  havien emigrat a la ciutat buscant noves oportunitats. Treballaven bàsicament a les fàbriques i al port, tot i que hi havia enllustradors de sabates, venedors de diaris i tabac, tota mena de venedors ambulants, i fins alguns raters, lladres i traficants.
Entràvem per carrerons de cases amb les portes obertes, carrers coberts de tendals pels damunt dels quals voleiava la roba estesa. Aquí, una matrona indígena li oferia un tequila quan veien passar en Juan. Unes portes més enllà ens oferien brou per obrir la gana abans de dinar, i per allà on passàvem, tothom coneixia en Juan, i el saludava, i li demanava per la mare i les germanes, i es mostrava  afectuós amb ell. El noi de la bici no solament havia anunciat la nostra arribada a la mare d’en Juan, semblava que tot el barri ens estava esperant.
Vivien en una planta baixa ocupada en gran part per una sala amb la cuina i el menjador. També hi havia dues habitacions. A fora en un pati, al costat d’un galliner, hi havia la comuna. Les germanes d’en Juan eren dues nenes de 9 i de 14 anys. La Lupita, la més gran, treballava en una fàbrica de caramels, i la petita, que es diu Imelda, anava a l’escola i ajudava a la seva mare amb les feines de la llar. La mare, Guadalupe, a qui tothom deia “la Lupe”, feia feines de costura i teixia ponchos en un teler casolà.
Aquella nit, sola al meu llit, vaig passar una de les pitjors digestions de la meva vida, però els frijoles amb chile i pollastre menjats en companyia d’en Juan i la seva família, i la sobretaula conjunta amb tots els veïns que hi van anar arribant, son un dels records que conservo més vius en la meva memòria. De seguida vaig convertir-me en una visitant habitual del barri de Las Bajadas, i tothom em tractava amb el mateix afecte i estimació amb els que tractaven a en Juan. Els mexicans son molt donats a posar malnoms a les coses, als llocs i a les persones, i a mi, de seguida me’n van posar un. Quin, i perquè, ja us ho explicaré un altre dia, més endavant.