MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA
Capítol XI
Per als mexicans, pronunciar un
cognom com Corretjol, és un autèntic calvari. Els costa tant com dir Pujol,
Generalitat o Ripoll.
Mentre hi vaig viure a Mèxic, no hi
vaig conèixer cap altra Filomena per sort. Tothom em deia Filomena o Filo. Tret
de al barri de “Las Bajadas”, on vivien en Juan i la seva família.
Molts dels exiliats que havíem
arribat a Mèxic un cop acabada la guerra civil, ho vàrem fer després d’haver
fugit a peu pels Pirineus, i d’haver estat reclosos als camps de refugiats
francesos. La majoria de nosaltres presentava un aspecte desnodrit i molt prim.
Per això moltes vegades per designar els espanyols ens deien flacos. Jo a més a més ja tenia una
constitució molt prima, i tot i no haver passat tantes penúries com d’altres,
era pràcticament pell i ossos.
La Lupe, la mare d’en Juan, em deia
que estava molt preocupada, que jo treballava massa, i estava massa prima, i
que no feia bona cara, i que amb el meu aspecte era impossible portar al món
nens saludables. Pel que sembla va convertir aquesta preocupació en tot un
repte per a la gent del barri, i cada vegada que hi anava tothom m’oferia
menjar i em deien que em calia guanyar pes. Fins i tot van obligar-me a visitar
a la Índia Menchu, una mena de curandera
que fumava un gran cigar i em tirava el fum a la cara per diagnosticar-me.
Suposo que per això, i per el costum
tan mexicà de posar mal noms a les persones i a les coses, al Barrio de las Bajadas tothom em coneixia
com la Filoflaca, i he de reconèixer
que si be al principi em va molestar. Un cop m’hi vaig haver acostumat fins i
tot m’agradava. No hi havia mala fe, ni cap mala intenció, no era un malnom
posat amb la finalitat de ferir, fins i tot era un motiu d’orgull personal per
mi.
Molts pocs espanyols o d’altres
immigrants europeus, van integrar-se tan be com vaig poder fer-ho jo en la
societat mexicana. El fet que em donessin un mal nom, vol dir que m’havien
acceptat com un dels seus, integrada com un membre més de les seves vides. Si
no hagués estat així, mai m’haurien dit res més que señorita Filomena. Les classes més populars de Mèxic, sempre van
guardar molt les distàncies amb els exiliats.
Un parell de vegades vaig portar-hi
la tieta Montserrat al Barrio de las
Bajadas, però no va agradar-li tant com jo em pensava. Ara que soc molt més
gran, m’adono que la tieta era una mica esnob en aquest sentit. I no
m’agradaria que sembés una crítica en absolut, vaig estimar-la molt a la tieta
Montserrat, i pràcticament li dec el fet de ser la persona que soc, ella va
ser, molt probablement, la persona més influent en la meva formació. Però a
Mèxic sempre va mostrar reticències a relacionar-se amb la població local.
Difícilment es relacionava amb
persones de fora de l’àmbit dels exiliats, seguia vinculada a organitzacions
polítiques i sindicals, i afirmava que la guerra a Europa era una desgràcia
alhora que una gran oportunitat.
Jo estava tan asquejada de la
política, i la guerra m’havia fet tant mal, amb la perdua dels pares i l’exili
forçat, que un cop a Mèxic vaig decidir tornar a començar, reemprendre una nova
vida i intentar deixar enrere el passat, no volia saber res de comités, de
governs a l’exili, o de revolucions a escala mundial, i la feina a la fàbrica
de tequilas i conèixer en Juan, la seva família, els seus veïns, i les seves
respectives circumstàncies em va ajudar a recuperar la sensació de normalitat.
Si us dic la veritat, tant va ser
l’equilibri i la normalitat que hi vaig trobar a Mèxic que fins i tot vaig
estar a punt de casar-m’hi. I magineu si vaig ser a prop de perdre el cap.
Però aquesta és una història de la
que ja parlarem més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada