MEMÒRIES D’UNA
VELLA XARUGA
CAPÍTOL X
Agafada del braç
d’en Juan Rulfo, vaig recórrer la ciutat de Veracruz gaudint de la possibilitat
de veure-la amb una mirada nova. Els passos d’en Juan varen conduir-me per
llocs que desconeixia de la ciutat, i al seu costat vaig descobrir-hi la mirada
mexicana sobre les coses.
Després de
passejar pel bulevard de la costa, i visitar la catedral quan ja havia acabat
la missa, en Juan va proposar-me d’anar a dinar a casa seva, ensenyar-me el seu
barri, i conèixer la seva gent. Ara, seria una cosa força normal segurament,
però l’any 1941, no era moralment apropiat. A mi, per això va semblar-me molt
aventurat així de cop i volta. No em semblava convenient d’anar a casa seva ves
a saber a quin barri a dinar, tot just un parell d’hores després de la primera
cita. Em va semblar una poca soltada que s’atrevís a proposar-m’ho. La tieta
Montserrat ja m’havia advertit de com eren la majoria d’homes, i segons ella,
els que semblaven cortesos i menys grollers que els altres, eren els pitjors.
De seguida que en
Juan, va agafar-me la mà mentre m’estirava apressant-me per anar a casa seva,
em vaig deixar anar, aturant-me en sec al mig del carrer i li vaig dir: “atura
el carro mosso” . Després, neguitosa i tremolant pels nervis, amb el meu
castellà, encara més catalanitzat per la pressa, li vaig dir que potser s’havia
pensat que jo era una qualsevol, i que s’equivocava “de medio a medio” si es
pensava que aniria a casa d’ell com una fresca, i que em digués que li havia
fet pensar de mi, que jo fos una d’aquestes, capaç de llançar-se als braços del
primer home que els ho proposés. I que jo era una noia honesta i assenyada, i
encara que no fos de missa i “mantilla”, havia rebut una educació sòlida que em
feia capaç de valer-me per mi mateixa, sense la necessitat de tenir un home al
costat. I que si aquest era el seu pla per diumenge a la tarda, s’havia acabat,
xato, que jo enfilava el tramvia i tornava sola, tranquil·lament, cap a casa.
En Juan, després
de fer cara de perplex va esclafir a riure, un riure franc, natural, que li
il·luminava la mirada i el rostre. A mi, encara em va fer sentir pitjor, creia
que s’havia de ser terriblement cruel, per al damunt en riure-se’n de tot
plegat. Però llavors en Juan va dir-me que tot havia estat un terrible
malentès, va arreglar-se la corbata, va aplanar-se l’americana, va oferir-me el
seu braç i em va dir, passegem? No em pregunteu perquè, enlloc de fotre-li una
bona plantofada girar cua i marxar, el
que em va semblar mes natural va ser acceptar el seu braç i respondre-li,
passegem!
Llavors, mentre
caminàvem vaig entendre el malentès. En Juan, no s’hauria atrevit mai a
convidar una noia a casa seva després d’una primera cita, però ho havia fet
perquè jo era europea, de Barcelona, i ell tenia entès que en aquests llocs si
que era normal. I que malgrat tot li havia costat molt demanar-m’ho, i que hi
havia donat voltes tot el matí, i s’havia decidit a fer-ho, quan vaig
alegrar-me que, en arribar a la catedral, ja s’hagués acabat la missa, i que
això l’havia fet pensar que jo era una noia moderna i alliberada, de les que
anaven a casa dels uns i dels altres, i convidaven gent a casa sense cita
prèvia, sense planejar-ho amb anterioritat.
Aleshores vaig
ser jo la que va enriolar-se, el pobre Juan s’havia fet una idea idealitzada i
completament equivocada de mi. Arribada a Mèxic des de Barcelona, i amb la tieta
Montserrat, que tenia contactes i coneixences amb molts dels exiliats més
significats, es pensava que jo era una noia de ciutat, cosmopolita,
revolucionària, que havia viatjat a Paris i potser fins a Londres o a Roma, que
assistia a clubs i a cabarets, i que fins i tot fumava en algunes ocasions.
Quant li vaig explicar la meva vida a la Vall, quan li vaig parlar de la meva
infantesa a pagès, entre el bestiar, o a l’hort, o a l’era, dels estius a
Vilafreser o a Maçanet de Cabrenys, de la vida de poble que jo havia portat
durant gairebé setze dels meus dinou anys. Quan vaig dir-li que tot i no haver
anat molt a missa, la tia Regina m’havia inculcat una forta educació religiosa,
i que molt probablement, ens molts aspectes la meva moral s’assemblava més a la
de les beates, que a la una qualsevol de les dones modernes i emancipades que
es pensava que jo era, llavors vàrem riure els dos amb ganes.
I de bracet l’un
de l’altre, vàrem seguir caminant la mitja hora que ens quedava fins al seu
barri, de camí va saludar-lo un noi del barri, que va oferir-se a acostar-lo
amb la bicicleta, ell va declinar l’oferiment, però va demanar al noi que
digués a la seva mare, que hi anàvem els dos a dinar. Seguíem caminant, i vaig
assabentar-me que en Juan tenia dues germanes i la mare a casa, eren d’un
poblet anomenat Soledad de doblado, i havien emigrat a la ciutat feia cinc
anys, quan el pare d’en Juan havia mort en un accident de treball. Vivíen al
“barrio de Las Bajadas”, un barri de gent obrera i treballadora, la majoria “campesinos”
que havien emigrat a la ciutat buscant
noves oportunitats. Treballaven bàsicament a les fàbriques i al port, tot i que
hi havia enllustradors de sabates, venedors de diaris i tabac, tota mena de
venedors ambulants, i fins alguns raters, lladres i traficants.
Entràvem per
carrerons de cases amb les portes obertes, carrers coberts de tendals pels
damunt dels quals voleiava la roba estesa. Aquí, una matrona indígena li oferia
un tequila quan veien passar en Juan. Unes portes més enllà ens oferien brou
per obrir la gana abans de dinar, i per allà on passàvem, tothom coneixia en
Juan, i el saludava, i li demanava per la mare i les germanes, i es
mostrava afectuós amb ell. El noi de la
bici no solament havia anunciat la nostra arribada a la mare d’en Juan,
semblava que tot el barri ens estava esperant.
Vivien en una
planta baixa ocupada en gran part per una sala amb la cuina i el menjador.
També hi havia dues habitacions. A fora en un pati, al costat d’un galliner, hi
havia la comuna. Les germanes d’en Juan eren dues nenes de 9 i de 14 anys. La
Lupita, la més gran, treballava en una fàbrica de caramels, i la petita, que es
diu Imelda, anava a l’escola i ajudava a la seva mare amb les feines de la
llar. La mare, Guadalupe, a qui tothom deia “la Lupe”, feia feines de costura i
teixia ponchos en un teler casolà.
Aquella nit, sola
al meu llit, vaig passar una de les pitjors digestions de la meva vida, però
els frijoles amb chile i pollastre menjats en companyia d’en Juan i la seva
família, i la sobretaula conjunta amb tots els veïns que hi van anar arribant,
son un dels records que conservo més vius en la meva memòria. De seguida vaig
convertir-me en una visitant habitual del barri de Las Bajadas, i tothom em
tractava amb el mateix afecte i estimació amb els que tractaven a en Juan. Els
mexicans son molt donats a posar malnoms a les coses, als llocs i a les
persones, i a mi, de seguida me’n van posar un. Quin, i
perquè, ja us ho explicaré un altre dia, més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada