MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL CINQUÈ

La diada de sant Jordi, sempre m’ha agradat molt. Els carrers son plens de llibres i de flors. Sempre que puc baixo a Barcelona el 23 d’abril, passejo per La Rambla, compro unes roses, remeno alguns llibres i em deixo endur pel corrent de la gent. De vegades fins i tot m’arribo a la Plaça Catalunya i dono menjar als coloms. A Catalunya, la diada de sant Jordi homenatgem a la cultura i a l’amor. No dubto que aquest és un fenomen al qual s’ha volgut donar una dimensió absolutament comercial, també ha passat amb el Nadal. Però malgrat tot, m’agrada molt més el Sant Jordi que aquesta celebració d’importació que és el sant Valentí. La diada dels enamorats, ves quina ximpleria. Quan una persona estima de debó, cada dia és el dia de l’amor, i des de fa molts anys, dues de les coses que més m’estimo son els meus llibres, i les meves flors.

El 23 d’abril de 1938 vaig arribar a Barcelona i ja no me’n vaig moure fins que, pràcticament va acabar-se la guerra. El primer que vaig fer va ser anar a buscar a la tieta Montserrat. Ella era una dona significada amb el govern de la república i jo volia col·laborar. La mort del pare havia despertat la meva consciència, i amb la mort de la mare de cop i volta vaig fer-me gran. Estava disposada a anar al front a lluitar, a treballar a les fàbriques de munició, a guarir ferits i malalts, a fer qualsevol cosa que m’ajudes a sentir-me útil, a creure que amb la meva participació encara es podia guanyar la guerra.

Però la rebuda que va fer-me la tieta no va ser la que jo esperava. Primer va mirar-me estranyada, com si no s’ho acabés de creure, jo vaig pensar que era una reacció normal, fruit de la sorpresa, donat que jo no l’havia avisat de la meva arribada. Però de cop i volta les seves galtes es van començar a encendre i vaig endevinar que, per algun motiu, s’havia enfurismat. M’hi vaig acostar per abraçar-la i em va fúmer un bolet que encara em pica a la cara quan hi penso.

-Que hi fas aquí beneita? Per què has marxat de Vilafreser? Com es pot ser tan capsigrany, i tenir tan poc seny? Que t’has begut l’enteniment? Filomena, que no estàs be del cap?-

Jo no podia creure que em parlés així, i em vaig posar a plorar com una bleda. Somicant vaig intentar explicar-li que el que jo volia era sentir-me útil,  venjar la mort del pare, i la de la mare, que estava disposada a fer qualsevol cosa que ajudés els nostres a guanyar la guerra.

-Nena, Filomena, això s’ha acabat, ja no hi ha res a fer, em perdut aquesta guerra. Ara ja no hi ha res a fer, el que ens cal  és marxar, cap a França, quan abans millor.-

Li vaig dir que no la creia, que volia fer-me fora, que em sobreprotegia, que jo no pensava abandonar, que estava disposada a lluitar fins al final.

-Et dic que no hi ha res a fer ja, que no m’escoltes?- La seva veu s’enfilava alhora que les seves galtes s’encenien d’un vermell de foc. Va explicar-me que la guerra no la guanyarien els revoltats, si no que l’havíem perdut nosaltres. Contínues discrepàncies i divisions internes havien afeblit l’exèrcit republicà, els sindicalistes en una direcció, els anarquistes volent prendre el control de tot, els comunistes preocupats per salvar les restes del govern, i traslladar-lo a França, va dir-me que no guanyaríem la guerra perquè els nostres, no havien pogut, o no havien sabut, o el que era pitjor, no havien volgut fer front comú, anar a una i fer recular els exercits de Franco, que inexorablement s’acostaven al litoral mediterrani, acorralant als catalans i castigant a la població civil amb bombardejos continuats.

Amb el temps, he pogut adonar-me que aquesta es una constant en la història d’Espanya. Els, diguem-ne de dretes, o conservadors, sempre han sabut treballar units en una mateixa direcció, han sabut aglutinar les seves forces i esdevenir poderosos. Les esquerres, o els progressistes o digueu-ne com vulgueu en canvi, sempre han hagut de fer front a una oposició interna tant o més perniciosa que la externa, han hagut de superar divisions intestines provocades per conflictes d’interessos, i s’han mostrat completament ineficaces a l’hora de ser conscients que calia anar tots a una, que la unió fa la força, i que si no ets capaç de crear un bloc sòlid, un projecte es desfà amb un cop de vent.

El més lamentable però, es que desprès de tants anys d’acabada la guerra, les diguem-ne esquerres, diguem-ne progressistes, diguem-ne com us sembli, no han estat capaces de fer aquesta reflexió, no han estat capaces d’entendre que la roba bruta es renta a casa, que la diversitat d’opinions és una font de riquesa que ha de servir per enfortir, enlloc de per debilitar una ideologia o un projecte polític. I el pitjor de tot és que desprès de tants anys, sospito que aquest és un mal que no te cura, que els digueu-ne d’esquerres, digueu-ne progressistes, digueu-ne com vulgueu, quan han tingut responsabilitats de govern s’han debilitat des de dintre, patint una oposició interna molt més ferotge que els atacs sempre desesperats de la dreta que, per altra banda, sempre ha tingut l’actitud d’aquell que creu que li han arrabassat allò que era legítimament seu. En el cas de la dreta d’aquest país a més a més, seu per voluntat i intervenció divina.

I així és com, acabada d’arribar a Barcelona amb la ferma voluntat de sentir-me útil, i creient que gràcies a la meva intervenció i resolució guanyaríem la guerra, la tieta Montserrat em va fer tocar de peus a terra, oferint-me unes dosis de realitat incontestable i fent-me adonar que, tot i creure que jo ja era una dona, encara era una nena bleda que sabía ben poca cosa de la vida lluny del poble.

No vull recordar el pànic que provocaven les sirenes, les corredisses de la gent cap a als refugis, els nens aixecant el cap enlaire, ni el brogit dels avions ni el soroll de les explosions. Durant els bombardejos, si érem a casa la tieta a la Barceloneta, ens n’anàvem a la platja, ja que les bombes de Franco no castigaven el litoral tret de la part del port. I la tieta Montserrat alçava el puny, serrava les dents i els maleïa els ossos. I jo, jo pobra de mi tremolava com una fulla, i em sentia la persona mes espantada i més desgraciada del món.