Memòries d'una vella xaruga

CAPÍTOL  SISÈ.

La guerra civil espanyola es va donar per acabada el primer d’abril de 1939, demà farà just 73 anys. Tota una vida. Hi ha ferides però que mai es curen, per anys que passin el dolor persisteix molt més endins que un tall profund, i és un dolor que no fa plorar sang sinó que fa sagnar en forma de llàgrimes, uns plors que una aprèn a fer en silenci convençuda que, qui no ho ha viscut, no ho pot entendre.

El 15 de Gener del 39, la tieta Montserrat i jo vàrem abandonar Barcelona camí de Vilafreser, l’u de febrer érem a Girona, varem fer una molt breu estada a Maçanet de Cabrenys, i en Narcís va ajudar-nos a travessar els Pirineus per un camí espadat per on manava els seus ramats de cabres. Enlloc per on passàvem miràvem enrere, creiem que havíem de passar molts anys, i van ser realment masses, abans no poguéssim tornar a veure aquells paisatges, i no volíem endur-nos per record una imatge de tristesa i de derrota.

A Vilafreser l’oncle Pau i la tia Regina van donar-nos roba i aliments, van pregar-me que em quedés amb ells, que si convenia sabien a on amagar-me, i també sabrien a qui subornar si calia per tal que no patís les conseqüències de les represàlies. Vaig pensar que eren massa optimistes. Durant la meva estada a Barcelona tothom m’havia vist al costat de la tieta, treballant al seu costat amb la única finalitat d’endarrerir l’esfondrament de la república, quedar-me amb ells ni que fos a Gurb, era una gran imprudència, no podia permetre que, tot just acabada la guerra, ja haguessin d’utilitzar les seves influències amb el bisbe.  A més a més, tant la tieta Montserrat com jo, teníem el convenciment que ni les millors influències servirien per a res, ja havíem rebut noticies de Tortosa,  d’Amposta, i del front de Terol, i sabíem que les cunetes eren plenes de gent. Sindicalistes, alcaldes i fins i tot mestres i advocats van ser afusellats. La única alternativa era fugir, quedar-nos amb ells era posar-los en perill.

El mateix va passar al Molí de l’Olivet, però l’avi Corretjol era un republicà declarat, un dels més combatius de tot Maçanet, amb tot, va dir-nos que era massa vell, i que no abandonaria casa seva per cap motiu, també va afegir que coneixia massa secrets, que feia dies que havia anat a cercar aquells que haurien pogut denunciar-lo, i que els havia assegurat que abans de deixar-se atrapar els engegaria dos trets. L’avi Corretjol sempre va ser un home molt llest, molts anys després vaig assabentar-me que, poc abans d’acabar la guerra va anar a veure al capellà, ells dos no s’avenien certament, però tampoc van voler-se mai cap mal, i va lliurar-li un document en que li cedia en herència a la parròquia, la feixa de la Tarota i el cobert. Aquell era un dels millors terrenys de conreu del poble, en Pepet de Can Trafica li havia volgut comprar sempre, i tantes vegades com hi havia anat, tantes vegades l’avi s’hi havia negat. La feixa de la Tarota passaria a ser propietat de l’esglèsia tan bon punt l’avi finés, ara be, al testament va afegir-hi una clàusula en la que especificava que solament s’havia de fer efectiva aquesta herència si la seva mort s’esdevenia per causes naturals.

Així que l’avi Corretjol, tot i ser roig, republicà i un descregut, es va morir al seu llit, de vell, plàcidament.  I a la feixa de la Tarota ara hi ha el pavelló i les piscines, i personalment n’estic molt contenta. Mentre va ser propietat dels Corretjol, d’allà en van sortir els millors naps, tomàquets, cols i patates de tot l’Empordà, llavors va servir per salvar la vida a l’avi i ara, finalment, és un equipament municipal, perquè en gaudeixi tot el poble.

Travessar cap a França va ser dur, feixuc i llarg. Caminàvem de nits, amb la única llum de la flama d’una làmpada de carburo que en Narcís es subjectava al front. Per sort, de ben menut ja hi portava el seus ramats a brostejar per tots aquells indrets, i coneixia els cims i les valls, els passos i els barrancs millor que el palmell de la ma. També va fer venir la Piula i en Poruc, els seus gossos, que un parell de cops van advertir-nos que s’apropava gent. En Narcís no era massa entenimentat, més aviat era un noi una mica ruc. No res l’interessava tret de les seves cabres i ovelles, i sempre que podia defugia la gent, per això tenia els gossos ben ensinistrats. Al Molí de l’Olivet però sempre s’hi trobava be, cada vegada que hi anava li donaven una ampolla de vi i un quilo de pa, i li deixaven unes lleixes de la bodega per poder curar els seus formatges. Per això quan va assabentar-se que la tieta Montserrat i jo érem a Maçanet de camí cap a França, no va consentir que hi anéssim ni soles, ni amb ningú més. Va dir-nos que era perillós, i que el que hi havia vist als camins de l’exili, no era per a una dona i una nena soles. Jo vaig enfadar-me molt dient que no ho era una nena, i que em creia capaç de defensar-me davant d’una colla de llops si calia.

-De la mena de llops que hi trobaries, no te n’escaparàs pas Filomena-. va dir-me, i va carregar-se les nostres coses a l’esquena, va fer un xiulet als gossos i va dirigir-nos una mirada eixuta i un gruny.

–Va, som-hi, hem de ser prop de La Vajol abans que sigui fosc.-

Mai li estaré prou agraïda al pobre Narcís. No solament va travessar-nos a França, sinó que a més a més va acompanyar-nos fins a Ceret. Abans d’acomiadar-nos li vaig voler donar el que per mi era un tresor, un dels tres llibres que m’havia endut. Es tractava de Madame Bovary de Gustave Flaubert, una edició de l’any 1928 que malauradament no conservo. Quan el va veure va esclafir a riure en Narcís.

-Coi de mossa, vols dir que m’has fet carregar aquesta andròmina fins aquí, i encara vols que la torni a carregar de tornada? Que et penses que soc beneït?-

Vaig explicar-li que per a mi era un llibre important, que m’agradava molt, i que li volia donar com a present, com a mostra d’agraïment per el que havia fet per nosaltres. Llavors ell va girar-se cap a la tieta.

-Montserrat, vols dir que hi és tota la teva neboda? Mira nena, jo no en se de lletra, no en faré res d’aquest llibre més que arrencar-ne les pàgines per encendre fogueres, així que si t’agrada tant és millor que te’l quedis-.

Des de llavors Madame Bovary sempre ha anat associat al record d’en Narcís, aquell bon pastor, i del viatge en que vàrem travessar les muntanyes. Aquella edició de l’any 1928 finalment es va quedar a Mèxic, però aquesta és una altra història.

A en Narcís en canvi, vaig donar-li un mocador estampat de flors que vaig dur lligat al coll tot el trajecte. Per sorpresa meva l’any 1987, en Joaquim, el seu renebot, va trobar-lo net i ben plegat, en una calaixera, poc abans de morir en Narcís va demanar-li que el portés a Can Corretjol i digués que era per la Filomena, i que ells ja sabrien que fer-ne. 

Vaig posar-lo a la butxaca interior de la jaqueta del seu vestit d’enterrament amb una nota que deia “De Maçanet a Ceret hi ha el camí de dues vides que tu vas fer possibles, benvolgut Narcís, bon viatge”.