MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL SETÉ

Un cop acabada la guerra civil, d'entre tots els que de cop i volta ens trobàvem convertits en exiliats, moltes érem les persones que crèiem que havíem estat profundament afortunats, havíem fugit d'una mort gairebé segura, i deixàvem enrere una postguerra que s'entreveia dura, llarga, cruel i miserable.

Que equivocats estàvem. El febrer de 1939 el govern de la república francesa va reconèixer l'autoritat de Franco a Espanya. En aquell moment va dir-se que ho feien per assegurar-se la seva neutralitat davant la guerra amb Alemanya que ja tothom preveia, però per als exiliats allò va suposar no trobar una terra amiga on acollir-se, no veure ni rastre de bondat ni de clemència per part de l'administració francesa, i patir les conseqüències derivades de les maleïdes estratègies polítiques. De cop i volta incomodàvem les autoritats, a Paris érem vistos com una nosa, els estacionaments temporals on s'avien acollit milers de refugiats, van convertir-se en centres de reclusió administrativa. Així van crear-se el que no eren més que camps de concentració com el d'Argelès-sur-Mer, el de Gurs, el de Saint Cyprien o el de Rivesaltes. Tots ells indrets infernals on la gent moria de fred i de fam, on no hi havia aigua corrent, on regnaven el tifus, la disenteria, la violència, i a on moltes persones creuaven la línia prima que ens separa dels animals. Més de mig milió de persones van haver de patir aquella situació vexatòria, i moltes no van viure prou per escapar-se'n.

La tieta Montserrat i jo, una vegada més vàrem tenir sort. Érem al camp de Rivesaltes maleint la en altres èpoques admirada França, pensant que no era possible que es posés del costat del dictador , que donés l'esquena a aquelles pobres persones que havien arribat al país havent-ho perdut tot menys la dignitat, i que fins i tot això volguessin arrencar-los. Un dia però, van venir uns senyors elegants passejant entre els barracons, que feien cara de no poder-ho creure, com si no fos possible allò que estaven veient. Llavors la tieta va agafar-me del braç i va estirar-me amb força mentre em deia Filomena nena, no t'encantis, segueix-me, esmerila. Llavors va plantar-se davant d'un d'aquells homes i va dir-li:

-Camarada José, no et sembla vergonyós? No creus que el Negrín hauria de fer-hi alguna cosa?

Es tractava de José Puche Álvarez, director de sanidad del ejército durant la segona república a qui la tieta havia conegut quan estudiava a Barcelona, i amb qui va retrobar-se quan era catedràtic a la universitat de València.

Certament no van millorar les condicions de tota aquella massa de reclusos, però a nosaltres ens va treure d'allà, la tieta Montserrat, en Miguel i jo vàrem poder abandonar aquell infern amb la mateixa dosi d'alleujament que de sentiment de culpa.

En Miguel era un nen de menys de 3 anys que vam endur-nos, la Vicenta la seva mare, era una mossa de Múrcia que a la guerra ho havia perdut tot, els pares, l'hisenda, la honra i el que devia ser un preciós somriure en temps passats. Va pregar-nos que ens emportéssim el nen, ella estava malalta  i convençuda que no sobreviuria, havia pregat a Déu i a tots els sants una possibilitat per poder salvar el seu fill, i ens el vàrem endur.

Vam traslladar-nos a Paris, des d'allà treballavem a les oficines del SERE, el servei d'evacuació dels refugiats espanyols impulsat per Negrín i dirigit per Pablo de Azcarate i Francisco Mendez Aspe. Certament les coses allà no eren massa clares, la corrupció era endèmica i gran part dels fons que havien de servir per enviar els exiliats a Mèxic, a Xile o a l'Argentina, desapareixien sense que ningú en treies l'entrellat del seu destí. Per això, sota l'impuls d'Indalecio Prieto, la diputació permanent de les corts republicanes va crear el JARE, la junta de auxilio a los republicanos españoles. La veritat però es que no se si aquesta junta estava exempta de corrupció. En els temps convulsos que vivíem  la veritat es que es feia difícil conèixer gent que es mantingués fidel als principis ètics i morals més fonamentals si tenia la ocasió de quebrantar-los.

Potser per això, en l'actualitat, quan els casos de corrupció, d'abús de poder i de malversació de cabals públics omplen tots els informatius de totes les televisions, les pàgines de tots els diaris, i totes les tertúlies radiofòniques, quan tots els estaments es veuen esquitxats per aquesta mena d'escàndols, quan sembla clar que enlloc no hi ha un pam de net, no em sorprenc en absolut.

M'enrabio i m'aclapara el desencant, fins i tot arribo a pensar que no ha valgut la pena viure tants anys, ni els esforços i sacrificis que tanta gent ha fet per assolir la democràcia, i no puc evitar el plor davant la evidència que hem fracassat com a humans. No hem sabut estar a l'alçada de les circumstàncies ni de les responsabilitats que la evolució ens ha donat. Llavors miro les meves flors, o encenc la llar de foc i agafo un llibre, i recordo el petit Miguel, i com una petita corruptela ens va permetre treure'l del camp de Rivesaltes.

La Vicenta sortosament no hi va morir en aquell forat, i cinc anys després va poder retrobar-se amb el seu fill. Actualment viuen tots dos a Castelló de la Plana, on encara els visito durant quatre o cinc dies a l'any.