dilluns, 4 de juny del 2012

Memòries d'una vella xaruga



CAPÍTOL VUITÉ.

Lázaro Cárdenas va ser president de Mèxic entre els anys 1934-1940. Durant el seu govern va promoure una reforma agrària importantíssima, va dur a terme la nacionalització dels recursos naturals, va unificar els moviments obrer i camperol  i va promoure l’explotació comunal de les terres mitjançant l’expropiació als grans terratinents, la seva va ser una de les més importants contribucions a les millores socials i econòmiques de Mèxic. Però per damunt de tot, va ser un home bo que va obrir les fronteres del seu país per oferir asil polític a tots els refugiats que durant aquells anys van haver de fugir d’Europa.

Ciutadans francesos, txecs, alemanys, austríacs, italians i una multitud d’espanyols i catalans vàrem creuar l’oceà atlàntic fugint de la por a la mort, de la persecució i de la misèria.  Mèxic i els seus ciutadans ens van rebre amb els braços oberts, allà hi vàrem trobar refugi, comprensió i calidesa. A més a més, mai ens van tractar amb condescendència, ni semblava que ens tinguessin llàstima. Mèxic era un país que vivia grans transformacions, i que volia deixar enrere un passat nefast. L’arribada de milers de refugiats la majoria d’ideologia progressista, defensors de la democràcia i la república,  molts d’ells amb estudis universitaris i persones importants en els cercles intel·lectuals i polítics, va ser rebuda amb entusiasme, i vista com una possibilitat de prosperar, millorar i créixer.

Per mediació de l’ambaixador espanyol Félix Gordon, i amb l’estreta col·laboració d’Amalia Solorzano, esposa del president Cárdenas, l’any 1937, 461 nens catalans i valencians, orfes de guerra i fills de soldats republicans havien arribat a Mèxic, a la ciutat de Morelia. Però la llei de responsabilitats polítiques aprovada pel bàndol nacional el 13 de febrer, va provocar que a partir de mitjans de 1939 l’arribada de vaixells procedents de França ja no tingués aturador fins al 1942.
Primer va ser el vapor Sinaia, que va arribar al port de Veracruz el 13 de juny, però en van seguir d’altres carregats de refugiats que marxaven dels camps de concentració francesos des de el port de Seté i de Marsella. Els vaixells Siboney, México, Isere, Orisaba, i Flandre van ser alguns dels que van traslladar els prop de vint-i-dos mil refugiats espanyols que van arribar a Mèxic. La tieta Montserrat, en Miguel i jo, juntament amb més de nou-cents passatgers hi vàrem arribar el 7 de juliol de 1939 a bord del vapor Ipanema.

Els mexicans van demostrar-nos ser persones molt generoses i humanitàries. En conjunt érem un grup de gent trista, darrere nostre hi havíem deixat la guerra i els sofriments, si, però també hi quedaven les nostres famílies, la nostra història, la feina, els negocis... De seguida però, el govern de Mèxic va facilitar-nos estudiar, o  treballar en els nostres oficis sense limitacions, convidant-nos a integrar-nos plenament en la societat mexicana, així vàrem poder recuperar part de la nostra alegria i esperança, conservàvem la nostra dignitat i podíem seguir creient en els nostres ideals de llibertat democràtica.

Tot sovint jo recordava els Corretjol, i em preguntava com devien anar-los les coses a Maçanet, i moltes nits somniava amb els estius passats a Vilafreser i les entremaliadures que hi fèiem amb la Consol, i em despertava quan creia sentir els crits de la tia Regina renyant-nos. Però quan ho explicava a la tieta Montserrat sempre em deia:

-No hi pensis en aquestes coses Filomena. Formen part d’un passat que ha quedat molt lluny. Gairebé en un altre món. No hi tornarem mai.

La tieta Montserrat mai va confiar que hi poguéssim tornar a casa, i es va proposar el repte de començar de zero, de refer la seva vida a partir d’aquell moment. Va decidir deixar el passat enrere, no pensar-hi més. Deia que els mexicans havien estat molt bons i generosos amb nosaltres, i que calia ser agraïts, i que en endavant dedicaria totes les seves forces a intentar fer gran aquell país. Jo en canvi no podia concebre la idea que mai més no tornaria a Catalunya, potser trigaria un any, o cinc, o fins i tot deu, però creia que aquí era casa meva, hi havia enterrats els pares, hi havia les meves arrels, i no estava disposada a renunciar-hi sota cap concepte. Finalment van ser més de deu anys els que vaig trigar a tornar, en van ser trenta-set, i malauradament la tieta Montserrat no va viure prou anys per veure-ho, i de fet, no estic del tot segura que hagués volgut tornar si encara que hagués estat viva l’any 1976.

Tal i com s’havia proposat a Mèxic va començar una nova vida, va re emprendre la seva carrera com a mestra i va prosseguir amb les seves activitats polítiques. Mantenia molt bones relacions amb molts del exiliats, hi compartia tertúlia als anomenats “cafés republicanos” , que en aquella època van convertir-se en autèntics casals, punts de trobada on molts recordaven les arrels i recuperaven les identitats. Allà s’hi ajuntaven advocats, metges, filòsofs, escriptors, periodistes... parlaven de Mèxic, dels seus projectes de millora, dels passos que calia fer per culminar l’obra de la revolució, però també parlaven d’Espanya, de la dictadura, d’Alemanya i de la guerra a Europa.

Jo havia acompanyat a la tieta alguna vegada, però no gaires. Em semblava que aquell grup de gent eren molt exaltats, i després de veure com havien anat les coses per nosaltres, no conservava cap interès per res que estigués relacionat amb la política. Un dia però al cafè El Papagayo de l’avinguda Juárez, hi vaig conèixer Luis Buñuel. A mi m’agradava molt el cinema, i vàrem passar tota una tarda parlant-ne, va ser molt interessant i en vaig aprendre molt amb en Buñuel. És cert que era un home sorrut, i amb força mal geni, però en les distàncies curtes, i amb un parell o tres de tequiles al cos, era un conversador magnífic, i m’hi vaig arribar a fer autèntics tips de riure. 

Aquesta amistat a més a més, em va procurar la coneixença de personatges d’allò més singulars i allunyats de l’ambient dels exiliats. Jorge Negrete i José Alfredo Jiménez van despertar el meu interès per les “rancheras” i els “corridos”, Diego Rivera i la seva esposa Frida Khalo, van fascinar-me tant o més que les seves pintures i, en definitiva, puc afirmar que a Mèxic va néixer la dona que he estat fins ara. La nefasta experiència de la guerra i el posterior exili, van provocar que la nena que jo era s’esfumés. A Mèxic hi vaig trobar la meva primera feina, el meu primer amor, i la meva veritable llibertat, allà vaig aprendre a governar la meva vida, a prendre les meves decisions i a responsabilitzar-me de les seves conseqüències, allà va forjar-se la verdadera Filomena Corretjol, aquella que ara diuen que és una vella dolça i entranyable, però amb caràcter. Veritablement, a Mèxic hi vaig ser molt feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada