LA PELL I L'ARRUGA

MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA

Capítol XI

Per als mexicans, pronunciar un cognom com Corretjol, és un autèntic calvari. Els costa tant com dir Pujol, Generalitat o Ripoll.

Mentre hi vaig viure a Mèxic, no hi vaig conèixer cap altra Filomena per sort. Tothom em deia Filomena o Filo. Tret de al barri de “Las Bajadas”, on vivien en Juan i la seva família.

Molts dels exiliats que havíem arribat a Mèxic un cop acabada la guerra civil, ho vàrem fer després d’haver fugit a peu pels Pirineus, i d’haver estat reclosos als camps de refugiats francesos. La majoria de nosaltres presentava un aspecte desnodrit i molt prim. Per això moltes vegades per designar els espanyols ens deien flacos. Jo a més a més ja tenia una constitució molt prima, i tot i no haver passat tantes penúries com d’altres, era pràcticament pell i ossos.

La Lupe, la mare d’en Juan, em deia que estava molt preocupada, que jo treballava massa, i estava massa prima, i que no feia bona cara, i que amb el meu aspecte era impossible portar al món nens saludables. Pel que sembla va convertir aquesta preocupació en tot un repte per a la gent del barri, i cada vegada que hi anava tothom m’oferia menjar i em deien que em calia guanyar pes. Fins i tot van obligar-me a visitar a la Índia Menchu, una mena de curandera que fumava un gran cigar i em tirava el fum a la cara per diagnosticar-me.

Suposo que per això, i per el costum tan mexicà de posar mal noms a les persones i a les coses, al Barrio de las Bajadas tothom em coneixia com la Filoflaca, i he de reconèixer que si be al principi em va molestar. Un cop m’hi vaig haver acostumat fins i tot m’agradava. No hi havia mala fe, ni cap mala intenció, no era un malnom posat amb la finalitat de ferir, fins i tot era un motiu d’orgull personal per mi.

Molts pocs espanyols o d’altres immigrants europeus, van integrar-se tan be com vaig poder fer-ho jo en la societat mexicana. El fet que em donessin un mal nom, vol dir que m’havien acceptat com un dels seus, integrada com un membre més de les seves vides. Si no hagués estat així, mai m’haurien dit res més que señorita Filomena. Les classes més populars de Mèxic, sempre van guardar molt les distàncies amb els exiliats.

Un parell de vegades vaig portar-hi la tieta Montserrat al Barrio de las Bajadas, però no va agradar-li tant com jo em pensava. Ara que soc molt més gran, m’adono que la tieta era una mica esnob en aquest sentit. I no m’agradaria que sembés una crítica en absolut, vaig estimar-la molt a la tieta Montserrat, i pràcticament li dec el fet de ser la persona que soc, ella va ser, molt probablement, la persona més influent en la meva formació. Però a Mèxic sempre va mostrar reticències a relacionar-se amb la població local.

Difícilment es relacionava amb persones de fora de l’àmbit dels exiliats, seguia vinculada a organitzacions polítiques i sindicals, i afirmava que la guerra a Europa era una desgràcia alhora que una gran oportunitat.

Jo estava tan asquejada de la política, i la guerra m’havia fet tant mal, amb la perdua dels pares i l’exili forçat, que un cop a Mèxic vaig decidir tornar a començar, reemprendre una nova vida i intentar deixar enrere el passat, no volia saber res de comités, de governs a l’exili, o de revolucions a escala mundial, i la feina a la fàbrica de tequilas i conèixer en Juan, la seva família, els seus veïns, i les seves respectives circumstàncies em va ajudar a recuperar la sensació de normalitat.

Si us dic la veritat, tant va ser l’equilibri i la normalitat que hi vaig trobar a Mèxic que fins i tot vaig estar a punt de casar-m’hi. I magineu si vaig ser a prop de perdre el cap.

Però aquesta és una història de la que ja parlarem més endavant.

LA PELL I L'ARRUGA

MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL X

Agafada del braç d’en Juan Rulfo, vaig recórrer la ciutat de Veracruz gaudint de la possibilitat de veure-la amb una mirada nova. Els passos d’en Juan varen conduir-me per llocs que desconeixia de la ciutat, i al seu costat vaig descobrir-hi la mirada mexicana sobre les coses.

Després de passejar pel bulevard de la costa, i visitar la catedral quan ja havia acabat la missa, en Juan va proposar-me d’anar a dinar a casa seva, ensenyar-me el seu barri, i conèixer la seva gent. Ara, seria una cosa força normal segurament, però l’any 1941, no era moralment apropiat. A mi, per això va semblar-me molt aventurat així de cop i volta. No em semblava convenient d’anar a casa seva ves a saber a quin barri a dinar, tot just un parell d’hores després de la primera cita. Em va semblar una poca soltada que s’atrevís a proposar-m’ho. La tieta Montserrat ja m’havia advertit de com eren la majoria d’homes, i segons ella, els que semblaven cortesos i menys grollers que els altres, eren els pitjors.

De seguida que en Juan, va agafar-me la mà mentre m’estirava apressant-me per anar a casa seva, em vaig deixar anar, aturant-me en sec al mig del carrer i li vaig dir: “atura el carro mosso” . Després, neguitosa i tremolant pels nervis, amb el meu castellà, encara més catalanitzat per la pressa, li vaig dir que potser s’havia pensat que jo era una qualsevol, i que s’equivocava “de medio a medio” si es pensava que aniria a casa d’ell com una fresca, i que em digués que li havia fet pensar de mi, que jo fos una d’aquestes, capaç de llançar-se als braços del primer home que els ho proposés. I que jo era una noia honesta i assenyada, i encara que no fos de missa i “mantilla”, havia rebut una educació sòlida que em feia capaç de valer-me per mi mateixa, sense la necessitat de tenir un home al costat. I que si aquest era el seu pla per diumenge a la tarda, s’havia acabat, xato, que jo enfilava el tramvia i tornava sola, tranquil·lament, cap a casa.

En Juan, després de fer cara de perplex va esclafir a riure, un riure franc, natural, que li il·luminava la mirada i el rostre. A mi, encara em va fer sentir pitjor, creia que s’havia de ser terriblement cruel, per al damunt en riure-se’n de tot plegat. Però llavors en Juan va dir-me que tot havia estat un terrible malentès, va arreglar-se la corbata, va aplanar-se l’americana, va oferir-me el seu braç i em va dir, passegem? No em pregunteu perquè, enlloc de fotre-li una bona plantofada girar cua i marxar,  el que em va semblar mes natural va ser acceptar el seu braç i respondre-li, passegem!

Llavors, mentre caminàvem vaig entendre el malentès. En Juan, no s’hauria atrevit mai a convidar una noia a casa seva després d’una primera cita, però ho havia fet perquè jo era europea, de Barcelona, i ell tenia entès que en aquests llocs si que era normal. I que malgrat tot li havia costat molt demanar-m’ho, i que hi havia donat voltes tot el matí, i s’havia decidit a fer-ho, quan vaig alegrar-me que, en arribar a la catedral, ja s’hagués acabat la missa, i que això l’havia fet pensar que jo era una noia moderna i alliberada, de les que anaven a casa dels uns i dels altres, i convidaven gent a casa sense cita prèvia, sense planejar-ho amb anterioritat.

Aleshores vaig ser jo la que va enriolar-se, el pobre Juan s’havia fet una idea idealitzada i completament equivocada de mi. Arribada a Mèxic des de Barcelona, i amb la tieta Montserrat, que tenia contactes i coneixences amb molts dels exiliats més significats, es pensava que jo era una noia de ciutat, cosmopolita, revolucionària, que havia viatjat a Paris i potser fins a Londres o a Roma, que assistia a clubs i a cabarets, i que fins i tot fumava en algunes ocasions. Quant li vaig explicar la meva vida a la Vall, quan li vaig parlar de la meva infantesa a pagès, entre el bestiar, o a l’hort, o a l’era, dels estius a Vilafreser o a Maçanet de Cabrenys, de la vida de poble que jo havia portat durant gairebé setze dels meus dinou anys. Quan vaig dir-li que tot i no haver anat molt a missa, la tia Regina m’havia inculcat una forta educació religiosa, i que molt probablement, ens molts aspectes la meva moral s’assemblava més a la de les beates, que a la una qualsevol de les dones modernes i emancipades que es pensava que jo era, llavors vàrem riure els dos amb ganes.

I de bracet l’un de l’altre, vàrem seguir caminant la mitja hora que ens quedava fins al seu barri, de camí va saludar-lo un noi del barri, que va oferir-se a acostar-lo amb la bicicleta, ell va declinar l’oferiment, però va demanar al noi que digués a la seva mare, que hi anàvem els dos a dinar. Seguíem caminant, i vaig assabentar-me que en Juan tenia dues germanes i la mare a casa, eren d’un poblet anomenat Soledad de doblado, i havien emigrat a la ciutat feia cinc anys, quan el pare d’en Juan havia mort en un accident de treball. Vivíen al “barrio de Las Bajadas”, un barri de gent obrera i treballadora, la majoria “campesinos” que  havien emigrat a la ciutat buscant noves oportunitats. Treballaven bàsicament a les fàbriques i al port, tot i que hi havia enllustradors de sabates, venedors de diaris i tabac, tota mena de venedors ambulants, i fins alguns raters, lladres i traficants.

Entràvem per carrerons de cases amb les portes obertes, carrers coberts de tendals pels damunt dels quals voleiava la roba estesa. Aquí, una matrona indígena li oferia un tequila quan veien passar en Juan. Unes portes més enllà ens oferien brou per obrir la gana abans de dinar, i per allà on passàvem, tothom coneixia en Juan, i el saludava, i li demanava per la mare i les germanes, i es mostrava  afectuós amb ell. El noi de la bici no solament havia anunciat la nostra arribada a la mare d’en Juan, semblava que tot el barri ens estava esperant.

Vivien en una planta baixa ocupada en gran part per una sala amb la cuina i el menjador. També hi havia dues habitacions. A fora en un pati, al costat d’un galliner, hi havia la comuna. Les germanes d’en Juan eren dues nenes de 9 i de 14 anys. La Lupita, la més gran, treballava en una fàbrica de caramels, i la petita, que es diu Imelda, anava a l’escola i ajudava a la seva mare amb les feines de la llar. La mare, Guadalupe, a qui tothom deia “la Lupe”, feia feines de costura i teixia ponchos en un teler casolà.

Aquella nit, sola al meu llit, vaig passar una de les pitjors digestions de la meva vida, però els frijoles amb chile i pollastre menjats en companyia d’en Juan i la seva família, i la sobretaula conjunta amb tots els veïns que hi van anar arribant, son un dels records que conservo més vius en la meva memòria. De seguida vaig convertir-me en una visitant habitual del barri de Las Bajadas, i tothom em tractava amb el mateix afecte i estimació amb els que tractaven a en Juan. Els mexicans son molt donats a posar malnoms a les coses, als llocs i a les persones, i a mi, de seguida me’n van posar un. Quin, i perquè, ja us ho explicaré un altre dia, més endavant.

Carta de la iaia Filomena.

Tot seguit publiquem la carta que la iaia Filomena va enviar-nos el dia del primer programa de la tercera temporada, dissabte quinze de setembre de 2012. Enlloc d'un capítol més de les seves memòries, en aquesta ocasió va recomanar-nos un llibre.

Benvolguts amics de l’avió de paper,

Durant la temporada passada vareu llegir alguns capítols de les meves humils memòries. Aquest fet que us agraeixo enormement, no deixa de sorprendre’m però. La relectura obligada que he hagut de fer d’uns textos que vaig escriure ara ja fa uns quants anys, han despertat la meva memòria, que reviscola amb cadascuna de les vegades que els sento per la ràdio. Alguns del records que em retornen després de tant de temps son dolorosos, hi ha moments en la vida d’una persona, que la memòria es cuida d’enterrar en un forat profund, i cobrir-lo de menudeses exigües, els desdibuixa enmig de boires que dissolen aquests mals records enmig d’un barreig de vivències acumulades al llarg dels anys. Altres records però, aquells de naturalesa més alegre, més festiva, fins i tot més íntimament emocional, també reviuen en la meva memòria, i em permeten d’experimentar una estranya sensació, com si els pogués viure una altra vegada. Suposo que és part de la grandesa de la lletra impresa, que actua com a conservant. Allà on la memòria ens falla, on l’edat ens traeix, allà on l’inconscient ha actuat pel seu compte maquillant alguns records amb una pàtina d’irrealitat, els fulls esgrogueïts del fons del calaix i les vostres veus al transistor, recuperen el fil del que ha estat la meva vida. Anònima, humil, feliç a estones, plena de moments bons i dolents, i amb alguns detalls i records que em reservo solament per mi. Igual que les vides de tothom en definitiva, o com a mínim, com la de la majoria de nosaltres. La única diferència si de cas, és que a la tartana de la meva vida atrotinada, jo hi he carregat molts anys ja. I estic convençuda que els més interessants han quedat enrere. Ara, enlloc de viure la vida, em limito a ser-hi mentre aquesta va passant.

Fins ara, a l’avió de paper hi heu explicat les històries de la meva infantesa i primera joventut, la experiència esfereïdora de la guerra, la mort dels pares, la fugida a França i l’inici de l’exili mexicà. No us puc parlar de la postguerra. Jo no hi era. De vegades me’n sentia culpable. Pensava en les persones que havien quedat a Espanya, o als camps de França, pensava en les represàlies que l’exèrcit de Franco prenia contra els derrotats, pensava en la fam, la por, les penúries, la humiliació, i tot i així ara se que de la realitat, no en sabia absolutament res. A Mèxic érem exiliats, si, formàvem part del gruix dels perdedors, dels derrotats, però nosaltres solament varem perdre la guerra. La nostra dignitat i el nostre orgull, romanien intactes. De vegades fins i tot érem pretensiosos i arrogants. Ens pensàvem que érem els garants de les essències de la república, qui en mantenia la memòria viva i la legitimitat intacta, ens veiem a nosaltres mateixos com uns herois.... si n’érem d’ ignorants.

Si mai sentiu a ningú dient que l’exili va ser una experiència traumàtica, que la distància i l’enyorança eren insuportables, dieu-los de part meva que son uns ploramiques. La post-guerra va ser una verdadera experiència traumàtica, per als vençuts va ser una de les pitjors vivències que es poden experimentar, no en tinc cap dubte. Viure subjugats per la fam i la por, condemnats a ser considerats culpables de per vida, renunciar als seus ideals, perdre la seva llibertat.... A Mèxic, no en sabíem res d’això, arribaven rumors i notícies, però mai ho varem experimentar. És per aquest fet que no us puc parlar amb propietat de la post guerra, no de primera mà. I tot i això, no vull deixar de parlar-ne. Em semblaria una terrible injustícia no fer-ho. Per la memòria de tots aquells que la van patir i, sobretot, per la memòria d’aquells que no la van sobreviure, aquells que van perdre la vida abans que la post-guerra i la dictadura formessin part del seu passat més maleït.

Per això avui us vull parlar d’un llibre. Un llibre que es la veu de la derrota, que és el retrat dels vençuts, un llibre que explica com la post guerra va ser infinitament més llarga, més dura i més cruenta que la pròpia guerra. Un llibre que pot ajudar a entendre a qui el llegeixi, que la guerra civil no és el període més infame, nefast i abjecte de la història recent d’aquest país, i que en canvi si que ho és la post guerra que va esdevenir inmediatament després. Que va tenir, a més a més, unes conseqüències que han perviscut fins als nostres dies en forma d’odi profund, desconfiança extrema i divisió permanent.

El llibre en qüestió porta per títol “Los girasoles ciegos”, i és la única obra de l’escriptor madrileny Alberto Méndez. La primera edició, a càrrec de l’editorial Anagrama va veure la llum l’any 2004. La novel·la està formada per quatre relats que s’entrellacen entre ells a través dels seus personatges, que protagonitzen històries de tanta duresa, que solament poden estar inspirades en històries reals. Tot i la seva innegable qualitat, aquesta obra no va aconseguir l’èxit que mereixia fins ben be un any després de la seva aparició, van ser precisament les bones crítiques que van fer-ne alguns comentaristes de ràdio el que va relllançar-la al mercat editorial, i el boca orella posterior en va fer la resta fins a situar-la en el lloc destacat que crec que indubtablement mereix. Vull insistir en el fet que, per entendre el present, i projectar el futur, és absolutament necessari conèixer la nostra verdadera història amb detall. Alberto Méndez, ens ofereix a “Los girasoles ciegos” la possibilitat de ser testimonis de la cruesa de les seves històries, alhora que les embolcalla amb una gran sensibilitat. Una novel·la senzilla, realista i carregada de simbolisme.

No tinc cap dubte que, si volem superar la tragèdia d’Espanya, el primer que cal fer es assumir-la. Ni oblidar-la, ni tampoc passar-ne pàgina. No hauríem de tractar el passat com si mai no hagués tingut lloc, i aquesta novel·la és un magnífic instrument per fer-ho possible.

Desitjo que us agradi. Una forta abraçada.

Atentament

Filomena Corretjol.

Memòries d'una vella xaruga

CAPÍTOL VUITÉ.

Lázaro Cárdenas va ser president de Mèxic entre els anys 1934-1940. Durant el seu govern va promoure una reforma agrària importantíssima, va dur a terme la nacionalització dels recursos naturals, va unificar els moviments obrer i camperol  i va promoure l’explotació comunal de les terres mitjançant l’expropiació als grans terratinents, la seva va ser una de les més importants contribucions a les millores socials i econòmiques de Mèxic. Però per damunt de tot, va ser un home bo que va obrir les fronteres del seu país per oferir asil polític a tots els refugiats que durant aquells anys van haver de fugir d’Europa.

Ciutadans francesos, txecs, alemanys, austríacs, italians i una multitud d’espanyols i catalans vàrem creuar l’oceà atlàntic fugint de la por a la mort, de la persecució i de la misèria.  Mèxic i els seus ciutadans ens van rebre amb els braços oberts, allà hi vàrem trobar refugi, comprensió i calidesa. A més a més, mai ens van tractar amb condescendència, ni semblava que ens tinguessin llàstima. Mèxic era un país que vivia grans transformacions, i que volia deixar enrere un passat nefast. L’arribada de milers de refugiats la majoria d’ideologia progressista, defensors de la democràcia i la república,  molts d’ells amb estudis universitaris i persones importants en els cercles intel·lectuals i polítics, va ser rebuda amb entusiasme, i vista com una possibilitat de prosperar, millorar i créixer.

Per mediació de l’ambaixador espanyol Félix Gordon, i amb l’estreta col·laboració d’Amalia Solorzano, esposa del president Cárdenas, l’any 1937, 461 nens catalans i valencians, orfes de guerra i fills de soldats republicans havien arribat a Mèxic, a la ciutat de Morelia. Però la llei de responsabilitats polítiques aprovada pel bàndol nacional el 13 de febrer, va provocar que a partir de mitjans de 1939 l’arribada de vaixells procedents de França ja no tingués aturador fins al 1942.

Primer va ser el vapor Sinaia, que va arribar al port de Veracruz el 13 de juny, però en van seguir d’altres carregats de refugiats que marxaven dels camps de concentració francesos des de el port de Seté i de Marsella. Els vaixells Siboney, México, Isere, Orisaba, i Flandre van ser alguns dels que van traslladar els prop de vint-i-dos mil refugiats espanyols que van arribar a Mèxic. La tieta Montserrat, en Miguel i jo, juntament amb més de nou-cents passatgers hi vàrem arribar el 7 de juliol de 1939 a bord del vapor Ipanema.

Els mexicans van demostrar-nos ser persones molt generoses i humanitàries. En conjunt érem un grup de gent trista, darrere nostre hi havíem deixat la guerra i els sofriments, si, però també hi quedaven les nostres famílies, la nostra història, la feina, els negocis... De seguida però, el govern de Mèxic va facilitar-nos estudiar, o  treballar en els nostres oficis sense limitacions, convidant-nos a integrar-nos plenament en la societat mexicana, així vàrem poder recuperar part de la nostra alegria i esperança, conservàvem la nostra dignitat i podíem seguir creient en els nostres ideals de llibertat democràtica.

Tot sovint jo recordava els Corretjol, i em preguntava com devien anar-los les coses a Maçanet, i moltes nits somniava amb els estius passats a Vilafreser i les entremaliadures que hi fèiem amb la Consol, i em despertava quan creia sentir els crits de la tia Regina renyant-nos. Però quan ho explicava a la tieta Montserrat sempre em deia:

-No hi pensis en aquestes coses Filomena. Formen part d’un passat que ha quedat molt lluny. Gairebé en un altre món. No hi tornarem mai.

La tieta Montserrat mai va confiar que hi poguéssim tornar a casa, i es va proposar el repte de començar de zero, de refer la seva vida a partir d’aquell moment. Va decidir deixar el passat enrere, no pensar-hi més. Deia que els mexicans havien estat molt bons i generosos amb nosaltres, i que calia ser agraïts, i que en endavant dedicaria totes les seves forces a intentar fer gran aquell país. Jo en canvi no podia concebre la idea que mai més no tornaria a Catalunya, potser trigaria un any, o cinc, o fins i tot deu, però creia que aquí era casa meva, hi havia enterrats els pares, hi havia les meves arrels, i no estava disposada a renunciar-hi sota cap concepte. Finalment van ser més de deu anys els que vaig trigar a tornar, en van ser trenta-set, i malauradament la tieta Montserrat no va viure prou anys per veure-ho, i de fet, no estic del tot segura que hagués volgut tornar si encara que hagués estat viva l’any 1976.

Tal i com s’havia proposat a Mèxic va començar una nova vida, va re emprendre la seva carrera com a mestra i va prosseguir amb les seves activitats polítiques. Mantenia molt bones relacions amb molts del exiliats, hi compartia tertúlia als anomenats “cafés republicanos” , que en aquella època van convertir-se en autèntics casals, punts de trobada on molts recordaven les arrels i recuperaven les identitats. Allà s’hi ajuntaven advocats, metges, filòsofs, escriptors, periodistes... parlaven de Mèxic, dels seus projectes de millora, dels passos que calia fer per culminar l’obra de la revolució, però també parlaven d’Espanya, de la dictadura, d’Alemanya i de la guerra a Europa.

Jo havia acompanyat a la tieta alguna vegada, però no gaires. Em semblava que aquell grup de gent eren molt exaltats, i després de veure com havien anat les coses per nosaltres, no conservava cap interès per res que estigués relacionat amb la política. Un dia però al cafè El Papagayo de l’avinguda Juárez, hi vaig conèixer Luis Buñuel. A mi m’agradava molt el cinema, i vàrem passar tota una tarda parlant-ne, va ser molt interessant i en vaig aprendre molt amb en Buñuel. És cert que era un home sorrut, i amb força mal geni, però en les distàncies curtes, i amb un parell o tres de tequiles al cos, era un conversador magnífic, i m’hi vaig arribar a fer autèntics tips de riure. 

Aquesta amistat a més a més, em va procurar la coneixença de personatges d’allò més singulars i allunyats de l’ambient dels exiliats. Jorge Negrete i José Alfredo Jiménez van despertar el meu interès per les “rancheras” i els “corridos”, Diego Rivera i la seva esposa Frida Khalo, van fascinar-me tant o més que les seves pintures i, en definitiva, puc afirmar que a Mèxic va néixer la dona que he estat fins ara. La nefasta experiència de la guerra i el posterior exili, van provocar que la nena que jo era s’esfumés. A Mèxic hi vaig trobar la meva primera feina, el meu primer amor, i la meva veritable llibertat, allà vaig aprendre a governar la meva vida, a prendre les meves decisions i a responsabilitzar-me de les seves conseqüències, allà va forjar-se la verdadera Filomena Corretjol, aquella que ara diuen que és una vella dolça i entranyable, però amb caràcter. Veritablement, a Mèxic hi vaig ser molt feliç.

MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL SETÉ

Un cop acabada la guerra civil, d'entre tots els que de cop i volta ens trobàvem convertits en exiliats, moltes érem les persones que crèiem que havíem estat profundament afortunats, havíem fugit d'una mort gairebé segura, i deixàvem enrere una postguerra que s'entreveia dura, llarga, cruel i miserable.

Que equivocats estàvem. El febrer de 1939 el govern de la república francesa va reconèixer l'autoritat de Franco a Espanya. En aquell moment va dir-se que ho feien per assegurar-se la seva neutralitat davant la guerra amb Alemanya que ja tothom preveia, però per als exiliats allò va suposar no trobar una terra amiga on acollir-se, no veure ni rastre de bondat ni de clemència per part de l'administració francesa, i patir les conseqüències derivades de les maleïdes estratègies polítiques. De cop i volta incomodàvem les autoritats, a Paris érem vistos com una nosa, els estacionaments temporals on s'avien acollit milers de refugiats, van convertir-se en centres de reclusió administrativa. Així van crear-se el que no eren més que camps de concentració com el d'Argelès-sur-Mer, el de Gurs, el de Saint Cyprien o el de Rivesaltes. Tots ells indrets infernals on la gent moria de fred i de fam, on no hi havia aigua corrent, on regnaven el tifus, la disenteria, la violència, i a on moltes persones creuaven la línia prima que ens separa dels animals. Més de mig milió de persones van haver de patir aquella situació vexatòria, i moltes no van viure prou per escapar-se'n.

La tieta Montserrat i jo, una vegada més vàrem tenir sort. Érem al camp de Rivesaltes maleint la en altres èpoques admirada França, pensant que no era possible que es posés del costat del dictador , que donés l'esquena a aquelles pobres persones que havien arribat al país havent-ho perdut tot menys la dignitat, i que fins i tot això volguessin arrencar-los. Un dia però, van venir uns senyors elegants passejant entre els barracons, que feien cara de no poder-ho creure, com si no fos possible allò que estaven veient. Llavors la tieta va agafar-me del braç i va estirar-me amb força mentre em deia Filomena nena, no t'encantis, segueix-me, esmerila. Llavors va plantar-se davant d'un d'aquells homes i va dir-li:

-Camarada José, no et sembla vergonyós? No creus que el Negrín hauria de fer-hi alguna cosa?

Es tractava de José Puche Álvarez, director de sanidad del ejército durant la segona república a qui la tieta havia conegut quan estudiava a Barcelona, i amb qui va retrobar-se quan era catedràtic a la universitat de València.

Certament no van millorar les condicions de tota aquella massa de reclusos, però a nosaltres ens va treure d'allà, la tieta Montserrat, en Miguel i jo vàrem poder abandonar aquell infern amb la mateixa dosi d'alleujament que de sentiment de culpa.

En Miguel era un nen de menys de 3 anys que vam endur-nos, la Vicenta la seva mare, era una mossa de Múrcia que a la guerra ho havia perdut tot, els pares, l'hisenda, la honra i el que devia ser un preciós somriure en temps passats. Va pregar-nos que ens emportéssim el nen, ella estava malalta  i convençuda que no sobreviuria, havia pregat a Déu i a tots els sants una possibilitat per poder salvar el seu fill, i ens el vàrem endur.

Vam traslladar-nos a Paris, des d'allà treballavem a les oficines del SERE, el servei d'evacuació dels refugiats espanyols impulsat per Negrín i dirigit per Pablo de Azcarate i Francisco Mendez Aspe. Certament les coses allà no eren massa clares, la corrupció era endèmica i gran part dels fons que havien de servir per enviar els exiliats a Mèxic, a Xile o a l'Argentina, desapareixien sense que ningú en treies l'entrellat del seu destí. Per això, sota l'impuls d'Indalecio Prieto, la diputació permanent de les corts republicanes va crear el JARE, la junta de auxilio a los republicanos españoles. La veritat però es que no se si aquesta junta estava exempta de corrupció. En els temps convulsos que vivíem  la veritat es que es feia difícil conèixer gent que es mantingués fidel als principis ètics i morals més fonamentals si tenia la ocasió de quebrantar-los.

Potser per això, en l'actualitat, quan els casos de corrupció, d'abús de poder i de malversació de cabals públics omplen tots els informatius de totes les televisions, les pàgines de tots els diaris, i totes les tertúlies radiofòniques, quan tots els estaments es veuen esquitxats per aquesta mena d'escàndols, quan sembla clar que enlloc no hi ha un pam de net, no em sorprenc en absolut.

M'enrabio i m'aclapara el desencant, fins i tot arribo a pensar que no ha valgut la pena viure tants anys, ni els esforços i sacrificis que tanta gent ha fet per assolir la democràcia, i no puc evitar el plor davant la evidència que hem fracassat com a humans. No hem sabut estar a l'alçada de les circumstàncies ni de les responsabilitats que la evolució ens ha donat. Llavors miro les meves flors, o encenc la llar de foc i agafo un llibre, i recordo el petit Miguel, i com una petita corruptela ens va permetre treure'l del camp de Rivesaltes.

La Vicenta sortosament no hi va morir en aquell forat, i cinc anys després va poder retrobar-se amb el seu fill. Actualment viuen tots dos a Castelló de la Plana, on encara els visito durant quatre o cinc dies a l'any.

Memòries d'una vella xaruga

CAPÍTOL  SISÈ.

La guerra civil espanyola es va donar per acabada el primer d’abril de 1939, demà farà just 73 anys. Tota una vida. Hi ha ferides però que mai es curen, per anys que passin el dolor persisteix molt més endins que un tall profund, i és un dolor que no fa plorar sang sinó que fa sagnar en forma de llàgrimes, uns plors que una aprèn a fer en silenci convençuda que, qui no ho ha viscut, no ho pot entendre.

El 15 de Gener del 39, la tieta Montserrat i jo vàrem abandonar Barcelona camí de Vilafreser, l’u de febrer érem a Girona, varem fer una molt breu estada a Maçanet de Cabrenys, i en Narcís va ajudar-nos a travessar els Pirineus per un camí espadat per on manava els seus ramats de cabres. Enlloc per on passàvem miràvem enrere, creiem que havíem de passar molts anys, i van ser realment masses, abans no poguéssim tornar a veure aquells paisatges, i no volíem endur-nos per record una imatge de tristesa i de derrota.

A Vilafreser l’oncle Pau i la tia Regina van donar-nos roba i aliments, van pregar-me que em quedés amb ells, que si convenia sabien a on amagar-me, i també sabrien a qui subornar si calia per tal que no patís les conseqüències de les represàlies. Vaig pensar que eren massa optimistes. Durant la meva estada a Barcelona tothom m’havia vist al costat de la tieta, treballant al seu costat amb la única finalitat d’endarrerir l’esfondrament de la república, quedar-me amb ells ni que fos a Gurb, era una gran imprudència, no podia permetre que, tot just acabada la guerra, ja haguessin d’utilitzar les seves influències amb el bisbe.  A més a més, tant la tieta Montserrat com jo, teníem el convenciment que ni les millors influències servirien per a res, ja havíem rebut noticies de Tortosa,  d’Amposta, i del front de Terol, i sabíem que les cunetes eren plenes de gent. Sindicalistes, alcaldes i fins i tot mestres i advocats van ser afusellats. La única alternativa era fugir, quedar-nos amb ells era posar-los en perill.

El mateix va passar al Molí de l’Olivet, però l’avi Corretjol era un republicà declarat, un dels més combatius de tot Maçanet, amb tot, va dir-nos que era massa vell, i que no abandonaria casa seva per cap motiu, també va afegir que coneixia massa secrets, que feia dies que havia anat a cercar aquells que haurien pogut denunciar-lo, i que els havia assegurat que abans de deixar-se atrapar els engegaria dos trets. L’avi Corretjol sempre va ser un home molt llest, molts anys després vaig assabentar-me que, poc abans d’acabar la guerra va anar a veure al capellà, ells dos no s’avenien certament, però tampoc van voler-se mai cap mal, i va lliurar-li un document en que li cedia en herència a la parròquia, la feixa de la Tarota i el cobert. Aquell era un dels millors terrenys de conreu del poble, en Pepet de Can Trafica li havia volgut comprar sempre, i tantes vegades com hi havia anat, tantes vegades l’avi s’hi havia negat. La feixa de la Tarota passaria a ser propietat de l’esglèsia tan bon punt l’avi finés, ara be, al testament va afegir-hi una clàusula en la que especificava que solament s’havia de fer efectiva aquesta herència si la seva mort s’esdevenia per causes naturals.

Així que l’avi Corretjol, tot i ser roig, republicà i un descregut, es va morir al seu llit, de vell, plàcidament.  I a la feixa de la Tarota ara hi ha el pavelló i les piscines, i personalment n’estic molt contenta. Mentre va ser propietat dels Corretjol, d’allà en van sortir els millors naps, tomàquets, cols i patates de tot l’Empordà, llavors va servir per salvar la vida a l’avi i ara, finalment, és un equipament municipal, perquè en gaudeixi tot el poble.

Travessar cap a França va ser dur, feixuc i llarg. Caminàvem de nits, amb la única llum de la flama d’una làmpada de carburo que en Narcís es subjectava al front. Per sort, de ben menut ja hi portava el seus ramats a brostejar per tots aquells indrets, i coneixia els cims i les valls, els passos i els barrancs millor que el palmell de la ma. També va fer venir la Piula i en Poruc, els seus gossos, que un parell de cops van advertir-nos que s’apropava gent. En Narcís no era massa entenimentat, més aviat era un noi una mica ruc. No res l’interessava tret de les seves cabres i ovelles, i sempre que podia defugia la gent, per això tenia els gossos ben ensinistrats. Al Molí de l’Olivet però sempre s’hi trobava be, cada vegada que hi anava li donaven una ampolla de vi i un quilo de pa, i li deixaven unes lleixes de la bodega per poder curar els seus formatges. Per això quan va assabentar-se que la tieta Montserrat i jo érem a Maçanet de camí cap a França, no va consentir que hi anéssim ni soles, ni amb ningú més. Va dir-nos que era perillós, i que el que hi havia vist als camins de l’exili, no era per a una dona i una nena soles. Jo vaig enfadar-me molt dient que no ho era una nena, i que em creia capaç de defensar-me davant d’una colla de llops si calia.

-De la mena de llops que hi trobaries, no te n’escaparàs pas Filomena-. va dir-me, i va carregar-se les nostres coses a l’esquena, va fer un xiulet als gossos i va dirigir-nos una mirada eixuta i un gruny.

–Va, som-hi, hem de ser prop de La Vajol abans que sigui fosc.-

Mai li estaré prou agraïda al pobre Narcís. No solament va travessar-nos a França, sinó que a més a més va acompanyar-nos fins a Ceret. Abans d’acomiadar-nos li vaig voler donar el que per mi era un tresor, un dels tres llibres que m’havia endut. Es tractava de Madame Bovary de Gustave Flaubert, una edició de l’any 1928 que malauradament no conservo. Quan el va veure va esclafir a riure en Narcís.

-Coi de mossa, vols dir que m’has fet carregar aquesta andròmina fins aquí, i encara vols que la torni a carregar de tornada? Que et penses que soc beneït?-

Vaig explicar-li que per a mi era un llibre important, que m’agradava molt, i que li volia donar com a present, com a mostra d’agraïment per el que havia fet per nosaltres. Llavors ell va girar-se cap a la tieta.

-Montserrat, vols dir que hi és tota la teva neboda? Mira nena, jo no en se de lletra, no en faré res d’aquest llibre més que arrencar-ne les pàgines per encendre fogueres, així que si t’agrada tant és millor que te’l quedis-.

Des de llavors Madame Bovary sempre ha anat associat al record d’en Narcís, aquell bon pastor, i del viatge en que vàrem travessar les muntanyes. Aquella edició de l’any 1928 finalment es va quedar a Mèxic, però aquesta és una altra història.

A en Narcís en canvi, vaig donar-li un mocador estampat de flors que vaig dur lligat al coll tot el trajecte. Per sorpresa meva l’any 1987, en Joaquim, el seu renebot, va trobar-lo net i ben plegat, en una calaixera, poc abans de morir en Narcís va demanar-li que el portés a Can Corretjol i digués que era per la Filomena, i que ells ja sabrien que fer-ne. 

Vaig posar-lo a la butxaca interior de la jaqueta del seu vestit d’enterrament amb una nota que deia “De Maçanet a Ceret hi ha el camí de dues vides que tu vas fer possibles, benvolgut Narcís, bon viatge”.

MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL CINQUÈ

La diada de sant Jordi, sempre m’ha agradat molt. Els carrers son plens de llibres i de flors. Sempre que puc baixo a Barcelona el 23 d’abril, passejo per La Rambla, compro unes roses, remeno alguns llibres i em deixo endur pel corrent de la gent. De vegades fins i tot m’arribo a la Plaça Catalunya i dono menjar als coloms. A Catalunya, la diada de sant Jordi homenatgem a la cultura i a l’amor. No dubto que aquest és un fenomen al qual s’ha volgut donar una dimensió absolutament comercial, també ha passat amb el Nadal. Però malgrat tot, m’agrada molt més el Sant Jordi que aquesta celebració d’importació que és el sant Valentí. La diada dels enamorats, ves quina ximpleria. Quan una persona estima de debó, cada dia és el dia de l’amor, i des de fa molts anys, dues de les coses que més m’estimo son els meus llibres, i les meves flors.

El 23 d’abril de 1938 vaig arribar a Barcelona i ja no me’n vaig moure fins que, pràcticament va acabar-se la guerra. El primer que vaig fer va ser anar a buscar a la tieta Montserrat. Ella era una dona significada amb el govern de la república i jo volia col·laborar. La mort del pare havia despertat la meva consciència, i amb la mort de la mare de cop i volta vaig fer-me gran. Estava disposada a anar al front a lluitar, a treballar a les fàbriques de munició, a guarir ferits i malalts, a fer qualsevol cosa que m’ajudes a sentir-me útil, a creure que amb la meva participació encara es podia guanyar la guerra.

Però la rebuda que va fer-me la tieta no va ser la que jo esperava. Primer va mirar-me estranyada, com si no s’ho acabés de creure, jo vaig pensar que era una reacció normal, fruit de la sorpresa, donat que jo no l’havia avisat de la meva arribada. Però de cop i volta les seves galtes es van començar a encendre i vaig endevinar que, per algun motiu, s’havia enfurismat. M’hi vaig acostar per abraçar-la i em va fúmer un bolet que encara em pica a la cara quan hi penso.

-Que hi fas aquí beneita? Per què has marxat de Vilafreser? Com es pot ser tan capsigrany, i tenir tan poc seny? Que t’has begut l’enteniment? Filomena, que no estàs be del cap?-

Jo no podia creure que em parlés així, i em vaig posar a plorar com una bleda. Somicant vaig intentar explicar-li que el que jo volia era sentir-me útil,  venjar la mort del pare, i la de la mare, que estava disposada a fer qualsevol cosa que ajudés els nostres a guanyar la guerra.

-Nena, Filomena, això s’ha acabat, ja no hi ha res a fer, em perdut aquesta guerra. Ara ja no hi ha res a fer, el que ens cal  és marxar, cap a França, quan abans millor.-

Li vaig dir que no la creia, que volia fer-me fora, que em sobreprotegia, que jo no pensava abandonar, que estava disposada a lluitar fins al final.

-Et dic que no hi ha res a fer ja, que no m’escoltes?- La seva veu s’enfilava alhora que les seves galtes s’encenien d’un vermell de foc. Va explicar-me que la guerra no la guanyarien els revoltats, si no que l’havíem perdut nosaltres. Contínues discrepàncies i divisions internes havien afeblit l’exèrcit republicà, els sindicalistes en una direcció, els anarquistes volent prendre el control de tot, els comunistes preocupats per salvar les restes del govern, i traslladar-lo a França, va dir-me que no guanyaríem la guerra perquè els nostres, no havien pogut, o no havien sabut, o el que era pitjor, no havien volgut fer front comú, anar a una i fer recular els exercits de Franco, que inexorablement s’acostaven al litoral mediterrani, acorralant als catalans i castigant a la població civil amb bombardejos continuats.

Amb el temps, he pogut adonar-me que aquesta es una constant en la història d’Espanya. Els, diguem-ne de dretes, o conservadors, sempre han sabut treballar units en una mateixa direcció, han sabut aglutinar les seves forces i esdevenir poderosos. Les esquerres, o els progressistes o digueu-ne com vulgueu en canvi, sempre han hagut de fer front a una oposició interna tant o més perniciosa que la externa, han hagut de superar divisions intestines provocades per conflictes d’interessos, i s’han mostrat completament ineficaces a l’hora de ser conscients que calia anar tots a una, que la unió fa la força, i que si no ets capaç de crear un bloc sòlid, un projecte es desfà amb un cop de vent.

El més lamentable però, es que desprès de tants anys d’acabada la guerra, les diguem-ne esquerres, diguem-ne progressistes, diguem-ne com us sembli, no han estat capaces de fer aquesta reflexió, no han estat capaces d’entendre que la roba bruta es renta a casa, que la diversitat d’opinions és una font de riquesa que ha de servir per enfortir, enlloc de per debilitar una ideologia o un projecte polític. I el pitjor de tot és que desprès de tants anys, sospito que aquest és un mal que no te cura, que els digueu-ne d’esquerres, digueu-ne progressistes, digueu-ne com vulgueu, quan han tingut responsabilitats de govern s’han debilitat des de dintre, patint una oposició interna molt més ferotge que els atacs sempre desesperats de la dreta que, per altra banda, sempre ha tingut l’actitud d’aquell que creu que li han arrabassat allò que era legítimament seu. En el cas de la dreta d’aquest país a més a més, seu per voluntat i intervenció divina.

I així és com, acabada d’arribar a Barcelona amb la ferma voluntat de sentir-me útil, i creient que gràcies a la meva intervenció i resolució guanyaríem la guerra, la tieta Montserrat em va fer tocar de peus a terra, oferint-me unes dosis de realitat incontestable i fent-me adonar que, tot i creure que jo ja era una dona, encara era una nena bleda que sabía ben poca cosa de la vida lluny del poble.

No vull recordar el pànic que provocaven les sirenes, les corredisses de la gent cap a als refugis, els nens aixecant el cap enlaire, ni el brogit dels avions ni el soroll de les explosions. Durant els bombardejos, si érem a casa la tieta a la Barceloneta, ens n’anàvem a la platja, ja que les bombes de Franco no castigaven el litoral tret de la part del port. I la tieta Montserrat alçava el puny, serrava les dents i els maleïa els ossos. I jo, jo pobra de mi tremolava com una fulla, i em sentia la persona mes espantada i més desgraciada del món.