LA PELL I L'ARRUGA

MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA

Capítol XI

Per als mexicans, pronunciar un cognom com Corretjol, és un autèntic calvari. Els costa tant com dir Pujol, Generalitat o Ripoll.

Mentre hi vaig viure a Mèxic, no hi vaig conèixer cap altra Filomena per sort. Tothom em deia Filomena o Filo. Tret de al barri de “Las Bajadas”, on vivien en Juan i la seva família.

Molts dels exiliats que havíem arribat a Mèxic un cop acabada la guerra civil, ho vàrem fer després d’haver fugit a peu pels Pirineus, i d’haver estat reclosos als camps de refugiats francesos. La majoria de nosaltres presentava un aspecte desnodrit i molt prim. Per això moltes vegades per designar els espanyols ens deien flacos. Jo a més a més ja tenia una constitució molt prima, i tot i no haver passat tantes penúries com d’altres, era pràcticament pell i ossos.

La Lupe, la mare d’en Juan, em deia que estava molt preocupada, que jo treballava massa, i estava massa prima, i que no feia bona cara, i que amb el meu aspecte era impossible portar al món nens saludables. Pel que sembla va convertir aquesta preocupació en tot un repte per a la gent del barri, i cada vegada que hi anava tothom m’oferia menjar i em deien que em calia guanyar pes. Fins i tot van obligar-me a visitar a la Índia Menchu, una mena de curandera que fumava un gran cigar i em tirava el fum a la cara per diagnosticar-me.

Suposo que per això, i per el costum tan mexicà de posar mal noms a les persones i a les coses, al Barrio de las Bajadas tothom em coneixia com la Filoflaca, i he de reconèixer que si be al principi em va molestar. Un cop m’hi vaig haver acostumat fins i tot m’agradava. No hi havia mala fe, ni cap mala intenció, no era un malnom posat amb la finalitat de ferir, fins i tot era un motiu d’orgull personal per mi.

Molts pocs espanyols o d’altres immigrants europeus, van integrar-se tan be com vaig poder fer-ho jo en la societat mexicana. El fet que em donessin un mal nom, vol dir que m’havien acceptat com un dels seus, integrada com un membre més de les seves vides. Si no hagués estat així, mai m’haurien dit res més que señorita Filomena. Les classes més populars de Mèxic, sempre van guardar molt les distàncies amb els exiliats.

Un parell de vegades vaig portar-hi la tieta Montserrat al Barrio de las Bajadas, però no va agradar-li tant com jo em pensava. Ara que soc molt més gran, m’adono que la tieta era una mica esnob en aquest sentit. I no m’agradaria que sembés una crítica en absolut, vaig estimar-la molt a la tieta Montserrat, i pràcticament li dec el fet de ser la persona que soc, ella va ser, molt probablement, la persona més influent en la meva formació. Però a Mèxic sempre va mostrar reticències a relacionar-se amb la població local.

Difícilment es relacionava amb persones de fora de l’àmbit dels exiliats, seguia vinculada a organitzacions polítiques i sindicals, i afirmava que la guerra a Europa era una desgràcia alhora que una gran oportunitat.

Jo estava tan asquejada de la política, i la guerra m’havia fet tant mal, amb la perdua dels pares i l’exili forçat, que un cop a Mèxic vaig decidir tornar a començar, reemprendre una nova vida i intentar deixar enrere el passat, no volia saber res de comités, de governs a l’exili, o de revolucions a escala mundial, i la feina a la fàbrica de tequilas i conèixer en Juan, la seva família, els seus veïns, i les seves respectives circumstàncies em va ajudar a recuperar la sensació de normalitat.

Si us dic la veritat, tant va ser l’equilibri i la normalitat que hi vaig trobar a Mèxic que fins i tot vaig estar a punt de casar-m’hi. I magineu si vaig ser a prop de perdre el cap.

Però aquesta és una història de la que ja parlarem més endavant.

LA PELL I L'ARRUGA

MEMÒRIES D’UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL X

Agafada del braç d’en Juan Rulfo, vaig recórrer la ciutat de Veracruz gaudint de la possibilitat de veure-la amb una mirada nova. Els passos d’en Juan varen conduir-me per llocs que desconeixia de la ciutat, i al seu costat vaig descobrir-hi la mirada mexicana sobre les coses.

Després de passejar pel bulevard de la costa, i visitar la catedral quan ja havia acabat la missa, en Juan va proposar-me d’anar a dinar a casa seva, ensenyar-me el seu barri, i conèixer la seva gent. Ara, seria una cosa força normal segurament, però l’any 1941, no era moralment apropiat. A mi, per això va semblar-me molt aventurat així de cop i volta. No em semblava convenient d’anar a casa seva ves a saber a quin barri a dinar, tot just un parell d’hores després de la primera cita. Em va semblar una poca soltada que s’atrevís a proposar-m’ho. La tieta Montserrat ja m’havia advertit de com eren la majoria d’homes, i segons ella, els que semblaven cortesos i menys grollers que els altres, eren els pitjors.

De seguida que en Juan, va agafar-me la mà mentre m’estirava apressant-me per anar a casa seva, em vaig deixar anar, aturant-me en sec al mig del carrer i li vaig dir: “atura el carro mosso” . Després, neguitosa i tremolant pels nervis, amb el meu castellà, encara més catalanitzat per la pressa, li vaig dir que potser s’havia pensat que jo era una qualsevol, i que s’equivocava “de medio a medio” si es pensava que aniria a casa d’ell com una fresca, i que em digués que li havia fet pensar de mi, que jo fos una d’aquestes, capaç de llançar-se als braços del primer home que els ho proposés. I que jo era una noia honesta i assenyada, i encara que no fos de missa i “mantilla”, havia rebut una educació sòlida que em feia capaç de valer-me per mi mateixa, sense la necessitat de tenir un home al costat. I que si aquest era el seu pla per diumenge a la tarda, s’havia acabat, xato, que jo enfilava el tramvia i tornava sola, tranquil·lament, cap a casa.

En Juan, després de fer cara de perplex va esclafir a riure, un riure franc, natural, que li il·luminava la mirada i el rostre. A mi, encara em va fer sentir pitjor, creia que s’havia de ser terriblement cruel, per al damunt en riure-se’n de tot plegat. Però llavors en Juan va dir-me que tot havia estat un terrible malentès, va arreglar-se la corbata, va aplanar-se l’americana, va oferir-me el seu braç i em va dir, passegem? No em pregunteu perquè, enlloc de fotre-li una bona plantofada girar cua i marxar,  el que em va semblar mes natural va ser acceptar el seu braç i respondre-li, passegem!

Llavors, mentre caminàvem vaig entendre el malentès. En Juan, no s’hauria atrevit mai a convidar una noia a casa seva després d’una primera cita, però ho havia fet perquè jo era europea, de Barcelona, i ell tenia entès que en aquests llocs si que era normal. I que malgrat tot li havia costat molt demanar-m’ho, i que hi havia donat voltes tot el matí, i s’havia decidit a fer-ho, quan vaig alegrar-me que, en arribar a la catedral, ja s’hagués acabat la missa, i que això l’havia fet pensar que jo era una noia moderna i alliberada, de les que anaven a casa dels uns i dels altres, i convidaven gent a casa sense cita prèvia, sense planejar-ho amb anterioritat.

Aleshores vaig ser jo la que va enriolar-se, el pobre Juan s’havia fet una idea idealitzada i completament equivocada de mi. Arribada a Mèxic des de Barcelona, i amb la tieta Montserrat, que tenia contactes i coneixences amb molts dels exiliats més significats, es pensava que jo era una noia de ciutat, cosmopolita, revolucionària, que havia viatjat a Paris i potser fins a Londres o a Roma, que assistia a clubs i a cabarets, i que fins i tot fumava en algunes ocasions. Quant li vaig explicar la meva vida a la Vall, quan li vaig parlar de la meva infantesa a pagès, entre el bestiar, o a l’hort, o a l’era, dels estius a Vilafreser o a Maçanet de Cabrenys, de la vida de poble que jo havia portat durant gairebé setze dels meus dinou anys. Quan vaig dir-li que tot i no haver anat molt a missa, la tia Regina m’havia inculcat una forta educació religiosa, i que molt probablement, ens molts aspectes la meva moral s’assemblava més a la de les beates, que a la una qualsevol de les dones modernes i emancipades que es pensava que jo era, llavors vàrem riure els dos amb ganes.

I de bracet l’un de l’altre, vàrem seguir caminant la mitja hora que ens quedava fins al seu barri, de camí va saludar-lo un noi del barri, que va oferir-se a acostar-lo amb la bicicleta, ell va declinar l’oferiment, però va demanar al noi que digués a la seva mare, que hi anàvem els dos a dinar. Seguíem caminant, i vaig assabentar-me que en Juan tenia dues germanes i la mare a casa, eren d’un poblet anomenat Soledad de doblado, i havien emigrat a la ciutat feia cinc anys, quan el pare d’en Juan havia mort en un accident de treball. Vivíen al “barrio de Las Bajadas”, un barri de gent obrera i treballadora, la majoria “campesinos” que  havien emigrat a la ciutat buscant noves oportunitats. Treballaven bàsicament a les fàbriques i al port, tot i que hi havia enllustradors de sabates, venedors de diaris i tabac, tota mena de venedors ambulants, i fins alguns raters, lladres i traficants.

Entràvem per carrerons de cases amb les portes obertes, carrers coberts de tendals pels damunt dels quals voleiava la roba estesa. Aquí, una matrona indígena li oferia un tequila quan veien passar en Juan. Unes portes més enllà ens oferien brou per obrir la gana abans de dinar, i per allà on passàvem, tothom coneixia en Juan, i el saludava, i li demanava per la mare i les germanes, i es mostrava  afectuós amb ell. El noi de la bici no solament havia anunciat la nostra arribada a la mare d’en Juan, semblava que tot el barri ens estava esperant.

Vivien en una planta baixa ocupada en gran part per una sala amb la cuina i el menjador. També hi havia dues habitacions. A fora en un pati, al costat d’un galliner, hi havia la comuna. Les germanes d’en Juan eren dues nenes de 9 i de 14 anys. La Lupita, la més gran, treballava en una fàbrica de caramels, i la petita, que es diu Imelda, anava a l’escola i ajudava a la seva mare amb les feines de la llar. La mare, Guadalupe, a qui tothom deia “la Lupe”, feia feines de costura i teixia ponchos en un teler casolà.

Aquella nit, sola al meu llit, vaig passar una de les pitjors digestions de la meva vida, però els frijoles amb chile i pollastre menjats en companyia d’en Juan i la seva família, i la sobretaula conjunta amb tots els veïns que hi van anar arribant, son un dels records que conservo més vius en la meva memòria. De seguida vaig convertir-me en una visitant habitual del barri de Las Bajadas, i tothom em tractava amb el mateix afecte i estimació amb els que tractaven a en Juan. Els mexicans son molt donats a posar malnoms a les coses, als llocs i a les persones, i a mi, de seguida me’n van posar un. Quin, i perquè, ja us ho explicaré un altre dia, més endavant.

Carta de la iaia Filomena.

Tot seguit publiquem la carta que la iaia Filomena va enviar-nos el dia del primer programa de la tercera temporada, dissabte quinze de setembre de 2012. Enlloc d'un capítol més de les seves memòries, en aquesta ocasió va recomanar-nos un llibre.

Benvolguts amics de l’avió de paper,

Durant la temporada passada vareu llegir alguns capítols de les meves humils memòries. Aquest fet que us agraeixo enormement, no deixa de sorprendre’m però. La relectura obligada que he hagut de fer d’uns textos que vaig escriure ara ja fa uns quants anys, han despertat la meva memòria, que reviscola amb cadascuna de les vegades que els sento per la ràdio. Alguns del records que em retornen després de tant de temps son dolorosos, hi ha moments en la vida d’una persona, que la memòria es cuida d’enterrar en un forat profund, i cobrir-lo de menudeses exigües, els desdibuixa enmig de boires que dissolen aquests mals records enmig d’un barreig de vivències acumulades al llarg dels anys. Altres records però, aquells de naturalesa més alegre, més festiva, fins i tot més íntimament emocional, també reviuen en la meva memòria, i em permeten d’experimentar una estranya sensació, com si els pogués viure una altra vegada. Suposo que és part de la grandesa de la lletra impresa, que actua com a conservant. Allà on la memòria ens falla, on l’edat ens traeix, allà on l’inconscient ha actuat pel seu compte maquillant alguns records amb una pàtina d’irrealitat, els fulls esgrogueïts del fons del calaix i les vostres veus al transistor, recuperen el fil del que ha estat la meva vida. Anònima, humil, feliç a estones, plena de moments bons i dolents, i amb alguns detalls i records que em reservo solament per mi. Igual que les vides de tothom en definitiva, o com a mínim, com la de la majoria de nosaltres. La única diferència si de cas, és que a la tartana de la meva vida atrotinada, jo hi he carregat molts anys ja. I estic convençuda que els més interessants han quedat enrere. Ara, enlloc de viure la vida, em limito a ser-hi mentre aquesta va passant.

Fins ara, a l’avió de paper hi heu explicat les històries de la meva infantesa i primera joventut, la experiència esfereïdora de la guerra, la mort dels pares, la fugida a França i l’inici de l’exili mexicà. No us puc parlar de la postguerra. Jo no hi era. De vegades me’n sentia culpable. Pensava en les persones que havien quedat a Espanya, o als camps de França, pensava en les represàlies que l’exèrcit de Franco prenia contra els derrotats, pensava en la fam, la por, les penúries, la humiliació, i tot i així ara se que de la realitat, no en sabia absolutament res. A Mèxic érem exiliats, si, formàvem part del gruix dels perdedors, dels derrotats, però nosaltres solament varem perdre la guerra. La nostra dignitat i el nostre orgull, romanien intactes. De vegades fins i tot érem pretensiosos i arrogants. Ens pensàvem que érem els garants de les essències de la república, qui en mantenia la memòria viva i la legitimitat intacta, ens veiem a nosaltres mateixos com uns herois.... si n’érem d’ ignorants.

Si mai sentiu a ningú dient que l’exili va ser una experiència traumàtica, que la distància i l’enyorança eren insuportables, dieu-los de part meva que son uns ploramiques. La post-guerra va ser una verdadera experiència traumàtica, per als vençuts va ser una de les pitjors vivències que es poden experimentar, no en tinc cap dubte. Viure subjugats per la fam i la por, condemnats a ser considerats culpables de per vida, renunciar als seus ideals, perdre la seva llibertat.... A Mèxic, no en sabíem res d’això, arribaven rumors i notícies, però mai ho varem experimentar. És per aquest fet que no us puc parlar amb propietat de la post guerra, no de primera mà. I tot i això, no vull deixar de parlar-ne. Em semblaria una terrible injustícia no fer-ho. Per la memòria de tots aquells que la van patir i, sobretot, per la memòria d’aquells que no la van sobreviure, aquells que van perdre la vida abans que la post-guerra i la dictadura formessin part del seu passat més maleït.

Per això avui us vull parlar d’un llibre. Un llibre que es la veu de la derrota, que és el retrat dels vençuts, un llibre que explica com la post guerra va ser infinitament més llarga, més dura i més cruenta que la pròpia guerra. Un llibre que pot ajudar a entendre a qui el llegeixi, que la guerra civil no és el període més infame, nefast i abjecte de la història recent d’aquest país, i que en canvi si que ho és la post guerra que va esdevenir inmediatament després. Que va tenir, a més a més, unes conseqüències que han perviscut fins als nostres dies en forma d’odi profund, desconfiança extrema i divisió permanent.

El llibre en qüestió porta per títol “Los girasoles ciegos”, i és la única obra de l’escriptor madrileny Alberto Méndez. La primera edició, a càrrec de l’editorial Anagrama va veure la llum l’any 2004. La novel·la està formada per quatre relats que s’entrellacen entre ells a través dels seus personatges, que protagonitzen històries de tanta duresa, que solament poden estar inspirades en històries reals. Tot i la seva innegable qualitat, aquesta obra no va aconseguir l’èxit que mereixia fins ben be un any després de la seva aparició, van ser precisament les bones crítiques que van fer-ne alguns comentaristes de ràdio el que va relllançar-la al mercat editorial, i el boca orella posterior en va fer la resta fins a situar-la en el lloc destacat que crec que indubtablement mereix. Vull insistir en el fet que, per entendre el present, i projectar el futur, és absolutament necessari conèixer la nostra verdadera història amb detall. Alberto Méndez, ens ofereix a “Los girasoles ciegos” la possibilitat de ser testimonis de la cruesa de les seves històries, alhora que les embolcalla amb una gran sensibilitat. Una novel·la senzilla, realista i carregada de simbolisme.

No tinc cap dubte que, si volem superar la tragèdia d’Espanya, el primer que cal fer es assumir-la. Ni oblidar-la, ni tampoc passar-ne pàgina. No hauríem de tractar el passat com si mai no hagués tingut lloc, i aquesta novel·la és un magnífic instrument per fer-ho possible.

Desitjo que us agradi. Una forta abraçada.

Atentament

Filomena Corretjol.

Memòries d'una vella xaruga

CAPÍTOL VUITÉ.

Lázaro Cárdenas va ser president de Mèxic entre els anys 1934-1940. Durant el seu govern va promoure una reforma agrària importantíssima, va dur a terme la nacionalització dels recursos naturals, va unificar els moviments obrer i camperol  i va promoure l’explotació comunal de les terres mitjançant l’expropiació als grans terratinents, la seva va ser una de les més importants contribucions a les millores socials i econòmiques de Mèxic. Però per damunt de tot, va ser un home bo que va obrir les fronteres del seu país per oferir asil polític a tots els refugiats que durant aquells anys van haver de fugir d’Europa.

Ciutadans francesos, txecs, alemanys, austríacs, italians i una multitud d’espanyols i catalans vàrem creuar l’oceà atlàntic fugint de la por a la mort, de la persecució i de la misèria.  Mèxic i els seus ciutadans ens van rebre amb els braços oberts, allà hi vàrem trobar refugi, comprensió i calidesa. A més a més, mai ens van tractar amb condescendència, ni semblava que ens tinguessin llàstima. Mèxic era un país que vivia grans transformacions, i que volia deixar enrere un passat nefast. L’arribada de milers de refugiats la majoria d’ideologia progressista, defensors de la democràcia i la república,  molts d’ells amb estudis universitaris i persones importants en els cercles intel·lectuals i polítics, va ser rebuda amb entusiasme, i vista com una possibilitat de prosperar, millorar i créixer.

Per mediació de l’ambaixador espanyol Félix Gordon, i amb l’estreta col·laboració d’Amalia Solorzano, esposa del president Cárdenas, l’any 1937, 461 nens catalans i valencians, orfes de guerra i fills de soldats republicans havien arribat a Mèxic, a la ciutat de Morelia. Però la llei de responsabilitats polítiques aprovada pel bàndol nacional el 13 de febrer, va provocar que a partir de mitjans de 1939 l’arribada de vaixells procedents de França ja no tingués aturador fins al 1942.

Primer va ser el vapor Sinaia, que va arribar al port de Veracruz el 13 de juny, però en van seguir d’altres carregats de refugiats que marxaven dels camps de concentració francesos des de el port de Seté i de Marsella. Els vaixells Siboney, México, Isere, Orisaba, i Flandre van ser alguns dels que van traslladar els prop de vint-i-dos mil refugiats espanyols que van arribar a Mèxic. La tieta Montserrat, en Miguel i jo, juntament amb més de nou-cents passatgers hi vàrem arribar el 7 de juliol de 1939 a bord del vapor Ipanema.

Els mexicans van demostrar-nos ser persones molt generoses i humanitàries. En conjunt érem un grup de gent trista, darrere nostre hi havíem deixat la guerra i els sofriments, si, però també hi quedaven les nostres famílies, la nostra història, la feina, els negocis... De seguida però, el govern de Mèxic va facilitar-nos estudiar, o  treballar en els nostres oficis sense limitacions, convidant-nos a integrar-nos plenament en la societat mexicana, així vàrem poder recuperar part de la nostra alegria i esperança, conservàvem la nostra dignitat i podíem seguir creient en els nostres ideals de llibertat democràtica.

Tot sovint jo recordava els Corretjol, i em preguntava com devien anar-los les coses a Maçanet, i moltes nits somniava amb els estius passats a Vilafreser i les entremaliadures que hi fèiem amb la Consol, i em despertava quan creia sentir els crits de la tia Regina renyant-nos. Però quan ho explicava a la tieta Montserrat sempre em deia:

-No hi pensis en aquestes coses Filomena. Formen part d’un passat que ha quedat molt lluny. Gairebé en un altre món. No hi tornarem mai.

La tieta Montserrat mai va confiar que hi poguéssim tornar a casa, i es va proposar el repte de començar de zero, de refer la seva vida a partir d’aquell moment. Va decidir deixar el passat enrere, no pensar-hi més. Deia que els mexicans havien estat molt bons i generosos amb nosaltres, i que calia ser agraïts, i que en endavant dedicaria totes les seves forces a intentar fer gran aquell país. Jo en canvi no podia concebre la idea que mai més no tornaria a Catalunya, potser trigaria un any, o cinc, o fins i tot deu, però creia que aquí era casa meva, hi havia enterrats els pares, hi havia les meves arrels, i no estava disposada a renunciar-hi sota cap concepte. Finalment van ser més de deu anys els que vaig trigar a tornar, en van ser trenta-set, i malauradament la tieta Montserrat no va viure prou anys per veure-ho, i de fet, no estic del tot segura que hagués volgut tornar si encara que hagués estat viva l’any 1976.

Tal i com s’havia proposat a Mèxic va començar una nova vida, va re emprendre la seva carrera com a mestra i va prosseguir amb les seves activitats polítiques. Mantenia molt bones relacions amb molts del exiliats, hi compartia tertúlia als anomenats “cafés republicanos” , que en aquella època van convertir-se en autèntics casals, punts de trobada on molts recordaven les arrels i recuperaven les identitats. Allà s’hi ajuntaven advocats, metges, filòsofs, escriptors, periodistes... parlaven de Mèxic, dels seus projectes de millora, dels passos que calia fer per culminar l’obra de la revolució, però també parlaven d’Espanya, de la dictadura, d’Alemanya i de la guerra a Europa.

Jo havia acompanyat a la tieta alguna vegada, però no gaires. Em semblava que aquell grup de gent eren molt exaltats, i després de veure com havien anat les coses per nosaltres, no conservava cap interès per res que estigués relacionat amb la política. Un dia però al cafè El Papagayo de l’avinguda Juárez, hi vaig conèixer Luis Buñuel. A mi m’agradava molt el cinema, i vàrem passar tota una tarda parlant-ne, va ser molt interessant i en vaig aprendre molt amb en Buñuel. És cert que era un home sorrut, i amb força mal geni, però en les distàncies curtes, i amb un parell o tres de tequiles al cos, era un conversador magnífic, i m’hi vaig arribar a fer autèntics tips de riure. 

Aquesta amistat a més a més, em va procurar la coneixença de personatges d’allò més singulars i allunyats de l’ambient dels exiliats. Jorge Negrete i José Alfredo Jiménez van despertar el meu interès per les “rancheras” i els “corridos”, Diego Rivera i la seva esposa Frida Khalo, van fascinar-me tant o més que les seves pintures i, en definitiva, puc afirmar que a Mèxic va néixer la dona que he estat fins ara. La nefasta experiència de la guerra i el posterior exili, van provocar que la nena que jo era s’esfumés. A Mèxic hi vaig trobar la meva primera feina, el meu primer amor, i la meva veritable llibertat, allà vaig aprendre a governar la meva vida, a prendre les meves decisions i a responsabilitzar-me de les seves conseqüències, allà va forjar-se la verdadera Filomena Corretjol, aquella que ara diuen que és una vella dolça i entranyable, però amb caràcter. Veritablement, a Mèxic hi vaig ser molt feliç.

MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL SETÉ

Un cop acabada la guerra civil, d'entre tots els que de cop i volta ens trobàvem convertits en exiliats, moltes érem les persones que crèiem que havíem estat profundament afortunats, havíem fugit d'una mort gairebé segura, i deixàvem enrere una postguerra que s'entreveia dura, llarga, cruel i miserable.

Que equivocats estàvem. El febrer de 1939 el govern de la república francesa va reconèixer l'autoritat de Franco a Espanya. En aquell moment va dir-se que ho feien per assegurar-se la seva neutralitat davant la guerra amb Alemanya que ja tothom preveia, però per als exiliats allò va suposar no trobar una terra amiga on acollir-se, no veure ni rastre de bondat ni de clemència per part de l'administració francesa, i patir les conseqüències derivades de les maleïdes estratègies polítiques. De cop i volta incomodàvem les autoritats, a Paris érem vistos com una nosa, els estacionaments temporals on s'avien acollit milers de refugiats, van convertir-se en centres de reclusió administrativa. Així van crear-se el que no eren més que camps de concentració com el d'Argelès-sur-Mer, el de Gurs, el de Saint Cyprien o el de Rivesaltes. Tots ells indrets infernals on la gent moria de fred i de fam, on no hi havia aigua corrent, on regnaven el tifus, la disenteria, la violència, i a on moltes persones creuaven la línia prima que ens separa dels animals. Més de mig milió de persones van haver de patir aquella situació vexatòria, i moltes no van viure prou per escapar-se'n.

La tieta Montserrat i jo, una vegada més vàrem tenir sort. Érem al camp de Rivesaltes maleint la en altres èpoques admirada França, pensant que no era possible que es posés del costat del dictador , que donés l'esquena a aquelles pobres persones que havien arribat al país havent-ho perdut tot menys la dignitat, i que fins i tot això volguessin arrencar-los. Un dia però, van venir uns senyors elegants passejant entre els barracons, que feien cara de no poder-ho creure, com si no fos possible allò que estaven veient. Llavors la tieta va agafar-me del braç i va estirar-me amb força mentre em deia Filomena nena, no t'encantis, segueix-me, esmerila. Llavors va plantar-se davant d'un d'aquells homes i va dir-li:

-Camarada José, no et sembla vergonyós? No creus que el Negrín hauria de fer-hi alguna cosa?

Es tractava de José Puche Álvarez, director de sanidad del ejército durant la segona república a qui la tieta havia conegut quan estudiava a Barcelona, i amb qui va retrobar-se quan era catedràtic a la universitat de València.

Certament no van millorar les condicions de tota aquella massa de reclusos, però a nosaltres ens va treure d'allà, la tieta Montserrat, en Miguel i jo vàrem poder abandonar aquell infern amb la mateixa dosi d'alleujament que de sentiment de culpa.

En Miguel era un nen de menys de 3 anys que vam endur-nos, la Vicenta la seva mare, era una mossa de Múrcia que a la guerra ho havia perdut tot, els pares, l'hisenda, la honra i el que devia ser un preciós somriure en temps passats. Va pregar-nos que ens emportéssim el nen, ella estava malalta  i convençuda que no sobreviuria, havia pregat a Déu i a tots els sants una possibilitat per poder salvar el seu fill, i ens el vàrem endur.

Vam traslladar-nos a Paris, des d'allà treballavem a les oficines del SERE, el servei d'evacuació dels refugiats espanyols impulsat per Negrín i dirigit per Pablo de Azcarate i Francisco Mendez Aspe. Certament les coses allà no eren massa clares, la corrupció era endèmica i gran part dels fons que havien de servir per enviar els exiliats a Mèxic, a Xile o a l'Argentina, desapareixien sense que ningú en treies l'entrellat del seu destí. Per això, sota l'impuls d'Indalecio Prieto, la diputació permanent de les corts republicanes va crear el JARE, la junta de auxilio a los republicanos españoles. La veritat però es que no se si aquesta junta estava exempta de corrupció. En els temps convulsos que vivíem  la veritat es que es feia difícil conèixer gent que es mantingués fidel als principis ètics i morals més fonamentals si tenia la ocasió de quebrantar-los.

Potser per això, en l'actualitat, quan els casos de corrupció, d'abús de poder i de malversació de cabals públics omplen tots els informatius de totes les televisions, les pàgines de tots els diaris, i totes les tertúlies radiofòniques, quan tots els estaments es veuen esquitxats per aquesta mena d'escàndols, quan sembla clar que enlloc no hi ha un pam de net, no em sorprenc en absolut.

M'enrabio i m'aclapara el desencant, fins i tot arribo a pensar que no ha valgut la pena viure tants anys, ni els esforços i sacrificis que tanta gent ha fet per assolir la democràcia, i no puc evitar el plor davant la evidència que hem fracassat com a humans. No hem sabut estar a l'alçada de les circumstàncies ni de les responsabilitats que la evolució ens ha donat. Llavors miro les meves flors, o encenc la llar de foc i agafo un llibre, i recordo el petit Miguel, i com una petita corruptela ens va permetre treure'l del camp de Rivesaltes.

La Vicenta sortosament no hi va morir en aquell forat, i cinc anys després va poder retrobar-se amb el seu fill. Actualment viuen tots dos a Castelló de la Plana, on encara els visito durant quatre o cinc dies a l'any.

Memòries d'una vella xaruga

CAPÍTOL  SISÈ.

La guerra civil espanyola es va donar per acabada el primer d’abril de 1939, demà farà just 73 anys. Tota una vida. Hi ha ferides però que mai es curen, per anys que passin el dolor persisteix molt més endins que un tall profund, i és un dolor que no fa plorar sang sinó que fa sagnar en forma de llàgrimes, uns plors que una aprèn a fer en silenci convençuda que, qui no ho ha viscut, no ho pot entendre.

El 15 de Gener del 39, la tieta Montserrat i jo vàrem abandonar Barcelona camí de Vilafreser, l’u de febrer érem a Girona, varem fer una molt breu estada a Maçanet de Cabrenys, i en Narcís va ajudar-nos a travessar els Pirineus per un camí espadat per on manava els seus ramats de cabres. Enlloc per on passàvem miràvem enrere, creiem que havíem de passar molts anys, i van ser realment masses, abans no poguéssim tornar a veure aquells paisatges, i no volíem endur-nos per record una imatge de tristesa i de derrota.

A Vilafreser l’oncle Pau i la tia Regina van donar-nos roba i aliments, van pregar-me que em quedés amb ells, que si convenia sabien a on amagar-me, i també sabrien a qui subornar si calia per tal que no patís les conseqüències de les represàlies. Vaig pensar que eren massa optimistes. Durant la meva estada a Barcelona tothom m’havia vist al costat de la tieta, treballant al seu costat amb la única finalitat d’endarrerir l’esfondrament de la república, quedar-me amb ells ni que fos a Gurb, era una gran imprudència, no podia permetre que, tot just acabada la guerra, ja haguessin d’utilitzar les seves influències amb el bisbe.  A més a més, tant la tieta Montserrat com jo, teníem el convenciment que ni les millors influències servirien per a res, ja havíem rebut noticies de Tortosa,  d’Amposta, i del front de Terol, i sabíem que les cunetes eren plenes de gent. Sindicalistes, alcaldes i fins i tot mestres i advocats van ser afusellats. La única alternativa era fugir, quedar-nos amb ells era posar-los en perill.

El mateix va passar al Molí de l’Olivet, però l’avi Corretjol era un republicà declarat, un dels més combatius de tot Maçanet, amb tot, va dir-nos que era massa vell, i que no abandonaria casa seva per cap motiu, també va afegir que coneixia massa secrets, que feia dies que havia anat a cercar aquells que haurien pogut denunciar-lo, i que els havia assegurat que abans de deixar-se atrapar els engegaria dos trets. L’avi Corretjol sempre va ser un home molt llest, molts anys després vaig assabentar-me que, poc abans d’acabar la guerra va anar a veure al capellà, ells dos no s’avenien certament, però tampoc van voler-se mai cap mal, i va lliurar-li un document en que li cedia en herència a la parròquia, la feixa de la Tarota i el cobert. Aquell era un dels millors terrenys de conreu del poble, en Pepet de Can Trafica li havia volgut comprar sempre, i tantes vegades com hi havia anat, tantes vegades l’avi s’hi havia negat. La feixa de la Tarota passaria a ser propietat de l’esglèsia tan bon punt l’avi finés, ara be, al testament va afegir-hi una clàusula en la que especificava que solament s’havia de fer efectiva aquesta herència si la seva mort s’esdevenia per causes naturals.

Així que l’avi Corretjol, tot i ser roig, republicà i un descregut, es va morir al seu llit, de vell, plàcidament.  I a la feixa de la Tarota ara hi ha el pavelló i les piscines, i personalment n’estic molt contenta. Mentre va ser propietat dels Corretjol, d’allà en van sortir els millors naps, tomàquets, cols i patates de tot l’Empordà, llavors va servir per salvar la vida a l’avi i ara, finalment, és un equipament municipal, perquè en gaudeixi tot el poble.

Travessar cap a França va ser dur, feixuc i llarg. Caminàvem de nits, amb la única llum de la flama d’una làmpada de carburo que en Narcís es subjectava al front. Per sort, de ben menut ja hi portava el seus ramats a brostejar per tots aquells indrets, i coneixia els cims i les valls, els passos i els barrancs millor que el palmell de la ma. També va fer venir la Piula i en Poruc, els seus gossos, que un parell de cops van advertir-nos que s’apropava gent. En Narcís no era massa entenimentat, més aviat era un noi una mica ruc. No res l’interessava tret de les seves cabres i ovelles, i sempre que podia defugia la gent, per això tenia els gossos ben ensinistrats. Al Molí de l’Olivet però sempre s’hi trobava be, cada vegada que hi anava li donaven una ampolla de vi i un quilo de pa, i li deixaven unes lleixes de la bodega per poder curar els seus formatges. Per això quan va assabentar-se que la tieta Montserrat i jo érem a Maçanet de camí cap a França, no va consentir que hi anéssim ni soles, ni amb ningú més. Va dir-nos que era perillós, i que el que hi havia vist als camins de l’exili, no era per a una dona i una nena soles. Jo vaig enfadar-me molt dient que no ho era una nena, i que em creia capaç de defensar-me davant d’una colla de llops si calia.

-De la mena de llops que hi trobaries, no te n’escaparàs pas Filomena-. va dir-me, i va carregar-se les nostres coses a l’esquena, va fer un xiulet als gossos i va dirigir-nos una mirada eixuta i un gruny.

–Va, som-hi, hem de ser prop de La Vajol abans que sigui fosc.-

Mai li estaré prou agraïda al pobre Narcís. No solament va travessar-nos a França, sinó que a més a més va acompanyar-nos fins a Ceret. Abans d’acomiadar-nos li vaig voler donar el que per mi era un tresor, un dels tres llibres que m’havia endut. Es tractava de Madame Bovary de Gustave Flaubert, una edició de l’any 1928 que malauradament no conservo. Quan el va veure va esclafir a riure en Narcís.

-Coi de mossa, vols dir que m’has fet carregar aquesta andròmina fins aquí, i encara vols que la torni a carregar de tornada? Que et penses que soc beneït?-

Vaig explicar-li que per a mi era un llibre important, que m’agradava molt, i que li volia donar com a present, com a mostra d’agraïment per el que havia fet per nosaltres. Llavors ell va girar-se cap a la tieta.

-Montserrat, vols dir que hi és tota la teva neboda? Mira nena, jo no en se de lletra, no en faré res d’aquest llibre més que arrencar-ne les pàgines per encendre fogueres, així que si t’agrada tant és millor que te’l quedis-.

Des de llavors Madame Bovary sempre ha anat associat al record d’en Narcís, aquell bon pastor, i del viatge en que vàrem travessar les muntanyes. Aquella edició de l’any 1928 finalment es va quedar a Mèxic, però aquesta és una altra història.

A en Narcís en canvi, vaig donar-li un mocador estampat de flors que vaig dur lligat al coll tot el trajecte. Per sorpresa meva l’any 1987, en Joaquim, el seu renebot, va trobar-lo net i ben plegat, en una calaixera, poc abans de morir en Narcís va demanar-li que el portés a Can Corretjol i digués que era per la Filomena, i que ells ja sabrien que fer-ne. 

Vaig posar-lo a la butxaca interior de la jaqueta del seu vestit d’enterrament amb una nota que deia “De Maçanet a Ceret hi ha el camí de dues vides que tu vas fer possibles, benvolgut Narcís, bon viatge”.

MEMÒRIES D'UNA VELLA XARUGA

CAPÍTOL CINQUÈ

La diada de sant Jordi, sempre m’ha agradat molt. Els carrers son plens de llibres i de flors. Sempre que puc baixo a Barcelona el 23 d’abril, passejo per La Rambla, compro unes roses, remeno alguns llibres i em deixo endur pel corrent de la gent. De vegades fins i tot m’arribo a la Plaça Catalunya i dono menjar als coloms. A Catalunya, la diada de sant Jordi homenatgem a la cultura i a l’amor. No dubto que aquest és un fenomen al qual s’ha volgut donar una dimensió absolutament comercial, també ha passat amb el Nadal. Però malgrat tot, m’agrada molt més el Sant Jordi que aquesta celebració d’importació que és el sant Valentí. La diada dels enamorats, ves quina ximpleria. Quan una persona estima de debó, cada dia és el dia de l’amor, i des de fa molts anys, dues de les coses que més m’estimo son els meus llibres, i les meves flors.

El 23 d’abril de 1938 vaig arribar a Barcelona i ja no me’n vaig moure fins que, pràcticament va acabar-se la guerra. El primer que vaig fer va ser anar a buscar a la tieta Montserrat. Ella era una dona significada amb el govern de la república i jo volia col·laborar. La mort del pare havia despertat la meva consciència, i amb la mort de la mare de cop i volta vaig fer-me gran. Estava disposada a anar al front a lluitar, a treballar a les fàbriques de munició, a guarir ferits i malalts, a fer qualsevol cosa que m’ajudes a sentir-me útil, a creure que amb la meva participació encara es podia guanyar la guerra.

Però la rebuda que va fer-me la tieta no va ser la que jo esperava. Primer va mirar-me estranyada, com si no s’ho acabés de creure, jo vaig pensar que era una reacció normal, fruit de la sorpresa, donat que jo no l’havia avisat de la meva arribada. Però de cop i volta les seves galtes es van començar a encendre i vaig endevinar que, per algun motiu, s’havia enfurismat. M’hi vaig acostar per abraçar-la i em va fúmer un bolet que encara em pica a la cara quan hi penso.

-Que hi fas aquí beneita? Per què has marxat de Vilafreser? Com es pot ser tan capsigrany, i tenir tan poc seny? Que t’has begut l’enteniment? Filomena, que no estàs be del cap?-

Jo no podia creure que em parlés així, i em vaig posar a plorar com una bleda. Somicant vaig intentar explicar-li que el que jo volia era sentir-me útil,  venjar la mort del pare, i la de la mare, que estava disposada a fer qualsevol cosa que ajudés els nostres a guanyar la guerra.

-Nena, Filomena, això s’ha acabat, ja no hi ha res a fer, em perdut aquesta guerra. Ara ja no hi ha res a fer, el que ens cal  és marxar, cap a França, quan abans millor.-

Li vaig dir que no la creia, que volia fer-me fora, que em sobreprotegia, que jo no pensava abandonar, que estava disposada a lluitar fins al final.

-Et dic que no hi ha res a fer ja, que no m’escoltes?- La seva veu s’enfilava alhora que les seves galtes s’encenien d’un vermell de foc. Va explicar-me que la guerra no la guanyarien els revoltats, si no que l’havíem perdut nosaltres. Contínues discrepàncies i divisions internes havien afeblit l’exèrcit republicà, els sindicalistes en una direcció, els anarquistes volent prendre el control de tot, els comunistes preocupats per salvar les restes del govern, i traslladar-lo a França, va dir-me que no guanyaríem la guerra perquè els nostres, no havien pogut, o no havien sabut, o el que era pitjor, no havien volgut fer front comú, anar a una i fer recular els exercits de Franco, que inexorablement s’acostaven al litoral mediterrani, acorralant als catalans i castigant a la població civil amb bombardejos continuats.

Amb el temps, he pogut adonar-me que aquesta es una constant en la història d’Espanya. Els, diguem-ne de dretes, o conservadors, sempre han sabut treballar units en una mateixa direcció, han sabut aglutinar les seves forces i esdevenir poderosos. Les esquerres, o els progressistes o digueu-ne com vulgueu en canvi, sempre han hagut de fer front a una oposició interna tant o més perniciosa que la externa, han hagut de superar divisions intestines provocades per conflictes d’interessos, i s’han mostrat completament ineficaces a l’hora de ser conscients que calia anar tots a una, que la unió fa la força, i que si no ets capaç de crear un bloc sòlid, un projecte es desfà amb un cop de vent.

El més lamentable però, es que desprès de tants anys d’acabada la guerra, les diguem-ne esquerres, diguem-ne progressistes, diguem-ne com us sembli, no han estat capaces de fer aquesta reflexió, no han estat capaces d’entendre que la roba bruta es renta a casa, que la diversitat d’opinions és una font de riquesa que ha de servir per enfortir, enlloc de per debilitar una ideologia o un projecte polític. I el pitjor de tot és que desprès de tants anys, sospito que aquest és un mal que no te cura, que els digueu-ne d’esquerres, digueu-ne progressistes, digueu-ne com vulgueu, quan han tingut responsabilitats de govern s’han debilitat des de dintre, patint una oposició interna molt més ferotge que els atacs sempre desesperats de la dreta que, per altra banda, sempre ha tingut l’actitud d’aquell que creu que li han arrabassat allò que era legítimament seu. En el cas de la dreta d’aquest país a més a més, seu per voluntat i intervenció divina.

I així és com, acabada d’arribar a Barcelona amb la ferma voluntat de sentir-me útil, i creient que gràcies a la meva intervenció i resolució guanyaríem la guerra, la tieta Montserrat em va fer tocar de peus a terra, oferint-me unes dosis de realitat incontestable i fent-me adonar que, tot i creure que jo ja era una dona, encara era una nena bleda que sabía ben poca cosa de la vida lluny del poble.

No vull recordar el pànic que provocaven les sirenes, les corredisses de la gent cap a als refugis, els nens aixecant el cap enlaire, ni el brogit dels avions ni el soroll de les explosions. Durant els bombardejos, si érem a casa la tieta a la Barceloneta, ens n’anàvem a la platja, ja que les bombes de Franco no castigaven el litoral tret de la part del port. I la tieta Montserrat alçava el puny, serrava les dents i els maleïa els ossos. I jo, jo pobra de mi tremolava com una fulla, i em sentia la persona mes espantada i més desgraciada del món.

Memòries d'una vella xaruga

http://www.goear.com/listen/da9fae2/cien-anos-pedro-infante

CAPÍTOL QUART

L’any 1976 vaig fer un viatge a Granada, volia conèixer de prop la seva fesomia, aprofundir en el relleu de la seva història i contemplar-ne el seu magnífic llegat. A més a més em calia anar-hi per reconciliar-me amb una part del meu passat. La ciutat va fascinar-me, feia poc més de mig any que jo havia retornat a Espanya després de trenta-set anys d’exíl·li, i va semblar-me que als carrers, i a les cares de la gent, podia veure-hi brollar la llibertat.

La Consol i jo, penjàvem la bugada en un matí assolellat del mes de novembre de 1937, quan la mare, amb ulls plorosos i tremolant, va venir-me a buscar. El pare havia mort al front d’Andalusia, defensant heroicament una cota als primers contraforts de Sierra Nevada. Vaig ensorrar-me, plorava, cridava, m’estirava dels cabells, vaig embogir. Li retreia a la mare que era culpa seva, per haver-li deixat anar a una guerra estúpida i absurda. Vaig córrer a tancar-me a la meva cambra decidida a no sortir-ne mai, no vaig voler dinar, ni sopar, no volia veure ni escoltar a ningú, decidida com estava a deixar-me morir de fam. La mare, pobreta, va estarse tot el dia al costat de la porta, somicant mentre em pregava que la deixés entrar. I jo m’hi negava, consumida per la ràbia que m’encenia el pensament i el pit, oprimida per l’angoixa d’acceptar que mai més tornaria a veure el pare. Que mai més m’alçaria entre els seus braços, ni em tornaria a fer un somriure burleta, que mai més aniríem a pescar . La certesa que la seva vida s’havia acabat per sempre, que no tornaria a sentir la seva veu, que mai més els seus dits em pessigarien el nas, no la podia suportar.

La mare, pobreta, no en tenia cap culpa, jo ho sabia malgrat el que li havia dit. Però necessitava responsabilitzar-ne algú que fos a prop en aquell moment. Tant de bo hagués tingut al davant el soldat que li havia engegat un tret, o que havia llançat la granada que va matar-lo. Li hauria esgarrapat els ulls fins a arrencar-li, l’hauria esbudellat amb el ganivet de matança, i fins l’hauria capat com havia vist que ho feien als xais.

L’endemà de bon matí, va trucar a la meva porta la tieta Montserrat i la vaig deixar passar. L’havia sentida discutir al passadís amb la tia Regina el dia abans.

De seguida que va assabentar-se de la mort del pare, la tia Regina va fer avisar mossèn Felip, el capellà de la família, encara recordo la veu de tots dos rere la porta, intentant fer-me sortir de la cambra, convencent-me de que el millor que podia fer pel pare era resar, pregar per la seva ànima i demanar a Déu que l’acollís al cel. La tieta Montserrat,  no havia dit res d’ençà de la noticia de la mort del seu germà, en el primer moment no havia plorat, ens havia fet un petó a mi i a la mare, i va arreplegar la canalla cap a la capella per seguir amb les classes. Però quan va veure la tia Regina i mossèn Felip davant la porta de  la meva cambra, va esclatar. Va arrencar-los els rosaris de les mans, i els va exigir que em deixessin tranquil·la, mentre blasfemava afirmant que si aquell Déu al que ells resaven era tan bondadós, no hauria de permetre el que estava passant, una guerra que obligava la gent a matar-se entre germans. Va cridar a la tia Regina que hi pregués ella per l’ànima del meu pare, però que a mi em deixés estar si no volia que, agafant-la dels cabells l’arrossegues fins a la cort de porcs, i llavors va amenaçar el mossèn de tirar-lo escales avall i un cop a fora llençar-lo de cap al pou. Quan la tieta Montserrat s’enfadava, era una dona que feia por.

Vaig obrir la porta, i la tieta Montserrat va entrar i em va abraçar. Va ser una abraçada forta, llarga i silenciosa. A diferència de la tia Regina, que era una mica lloca, la tieta Montserrat reconeixia els moments en que, el millor que pot fer-se, és romandre en silenci. Quan va notar que em relaxava entre els seus braços, la tieta va fer-me aixecar el cap, va eixugar-me les llàgrimes i va parlar-me com no havia fet mai encara.

La mare encara s’estava a la porta i la va fer passar. Llavors va dir-me que no podia culpar-la a ella de la mort del pare. Ni a la mare, ni a la tia Regina, ni a Déu, ni probablement tampoc al soldat que el va matar. Que la guerra que l’havia mort al pare, en realitat durava ja moltíssims anys, una eternitat, i que no havia de pensar en ell com algú inert, estirat a terra mort i ensangonat. Va dir-me que havia de pensar en el pare com algú que havia mort per defensar uns justos ideals, mort per no estar disposat a deixar-se trepitjar, a permetre l’abús, i sobretot, el més important que va dir-me, es que depenia sobretot de mi mateixa, que la mort del pare no fos una mort vana.

L’endemà de matinada la tieta Montserrat va marxar sense que l’oncle Pau fes o digués res per impedir-ho. La tieta Regina no li ho hauria perdonat mai de la vida. Se’n va anar a Barcelona, el govern de la República es traslladava des de València i ella sabia que si alguna cosa faria falta, serien persones verdaderament compromeses i amb ganes de treballar. Va venir a fer-me un petó quan encara era fosc, tot reiterant-me que el sentit de la mort del meu pare, era, si jo ho volia, a les meves mans.

La bala, o el tros de metralla que va matar el pare, va acabar amb la vida de la mare, també. Es va anar apagant. Al gener de 1938 va agafar molta febre, i de cap manera trobàvem remei per fer-li baixar. L’oncle Pau va fer venir tot de metges perquè intentessin guarir a la seva germana a qualsevol preu. Un deia que era una infecció pulmonar, un altre afirmava que era una forta grip, i fins i tot n’hi va haver un que va assegurar-nos que no era més que un refredat molt molest que trigava a curar-se, en aquest darrer, l’oncle li va fer sortir volant el maletí per la finestra. El vint-i-tres de març, les poques forces que li quedaven a la mare s’havien acabat, i els seu ulls es van apagar.

Mentre havia estat malalta, no vaig separar-me del llit de la mare, li eixugava el front, li arreglava els llençols, li peixia la mica de brou que menjava, i l’agafava de la ma en un intent per insuflar-li vida mentre notava que la seva s’esmunyia.

No vaig quedar sola ni desemparada al món. Hi havia l’oncle Pau, i la tia Regina i la Consol. Però jo no hi podia estar amb ells a Vilafreser. Alguna cosa dintre meu m’empenyia allunyar-me’n d’allà, dels records, de les vivències. Molt sovint m’escapava fins a La Vall i plorava desconsoladament envoltada per la meva infantesa. Llavors m’assaltava una buidor insondable, una certesa absoluta de la mort irreversible, i solament em treien d’aquest pou, les paraules de la tieta Montserrat ressonant dins el meu cap. “Filomena, una voluntat forta ho pot gairebé tot”.

Memòries d'una vella xaruga

http://www.goear.com/listen/667364a/yo-soy-esa-concha-piquer

CAPÍTOL TERCER

Quan el pare va marxar a la guerra, l’oncle Pau va enviar un parell de mossos a la Vall, i la mare i jo ens en varem anar a Vilafreser. De cop i volta la casa va omplir-se de nens. Moltes amistats de l’oncle, principalment carlistes, alfonsins i antiliberals, li demanaven auxili per als seus fills, als quals volien allunyar de les ciutats. A l’hora de fer feina no sobraven mans. La tia Regina va proposar-se que a pesar de tot el terrabastall, Vilafreser no perdés la vida disciplinada, l’ordre i la pulcritud amb la que fins aquell moment s’havia governat. Malgrat tots els seus esforços però no va poder evitar el daltabaix que va produir-se  al més de maig del 37, quan sense saber d’on, un bon dia va aparèixer la tieta Montserrat.

Portava la roba esquinçada, un tall li creuava la cara i la seva pell, normalment tan blanca, aparegué fosca i colrada. Quan la va veure, la mare va deixar anar un esgarip d’espant. Un cop superada la impressió del primer moment tothom va témer que el motiu de la seva visita fos dur-nos noticies del front, o donar-nos alguna mala notícia respecte la sort del pare. Però ella tampoc en sabia res del seu germà, i els fets que va explicar-nos no van sinó neguitejar-nos més si es que això era possible.

Al llarg de la seva infantesa, la tieta Montserrat havia viscut presonera d’una naturalesa malaltissa, la pols del molí li afectava els bronquis, sempre patia d’ofecs i altres problemes respiratoris. El fred a l’hivern, la calor a l’estiu i la obsessió de la seva mare, la meva avia Filomena, van fer que la tieta Montserrat passés llargues temporades estirada al seu llit, aliena als dies, a les setmanes i fins i tot als mesos que anaven passant rere les finestres de la seva cambra. L’avi Corretjol sempre va creure en la importància de donar una formació sòlida a tots els seus fills. Va preocupar-se que tots aprenéssin a llegir i a escriure, i de que no haguessin de fer servir els dits de les mans per fer càlculs mentals. Com que la tieta no podia anar a escola, cada dia, la Pilar de cal Mestre vell s’arribava la molí de l’Olivet i li ensenyava les lliçons. Aquelles llargues jornades d’aprenentatge van despertar en la tieta una àvida passió per la lectura, i la Pilar posseïa la biblioteca més ben assortida del poble.  Embolcallada per aquelles lectures, la personalitat feble, tímida i introvertida de la nena Montserrat va transformar-se en un caràcter resolt, una empenta insondable i una ironia majúscula a mesura que s’anava fent gran.

Quan, cap a l’any 1916, la tieta va decidir quedar-se a Barcelona va demostrar del que era capaç per arribar fins al final amb les seves conviccions. Al principi el meu pare, que era el seu germà gran, no volia deixar-la treballar, patia per la seva salut si anava a la fàbrica, i coneixent el seu mal geni, no creia que pogués anar a servir a casa de ningú. Fins que un dia, la tieta el va engegar. Va dir-li que el que més la feia emmalaltir era, precisament, la inactivitat, li va deixar clar que estava fins al cap damunt del patiment i de la sobreprotecció dels demés, i va recordar-li que la més gran voluntat del seu pare, l’avi Corretjol, era que els seus fills i filles, tots sense excepció, esdevinguessin gent resolta, persones adultes, reflexives i madures, capaces de, com sempre deia, “governar els seus cavalls”.

La tieta Montserrat havia arribat a Vilafreser per amagar-se. Al principi no ens ho podiem creure, coneixíem la seva significació política, tots erem conscients de que, en cas que els sublevats guanyessin la guerra, ella molt més que d’altres es veuria obligada a abandonar el país, però al mes de maig de 1937 en qualsevol masia de Gurb, tot eren incerteses al respecte de quin seria el resultat final del conflicte i ningú entenia ni de qui, ni de que, s’havia d’amagar la tieta.

Un cop perpetrat el seu acte de rebeldia, decidida a no moure’s de Barcelona, la tieta Montserrat va anar a treballar a una fàbrica tèxtil del Poble Nou. Poc temps després va posar-se malalta per culpa de l’ambient insà i del borrissol dels telers i les cardes, però ja havia fet bons contactes entre els companys obrers, especialment els de la CNT. Amb una constitució dèbil i una formació cultural privilegiada per a les dones treballadores de l’època, no va costar-li trobar feina de mestra a una escola del sindicat on hi anaven els fills dels afiliats. Era una escola mig clandestina, de conceptes educatius anarquistes, inspirada en el model de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va ser en aquells dies, que la tieta va forjar una ideologia política en la que no deixaria de creure durant la resta de la seva vida. Els Corretjol sempre havíem estat gent d’esquerres. Republicans, anticlericals i persones convençudes que la terra havia de pertànyer a qui la treballava. Però mai havíem sentit a parlar del sindicalisme, del moviment obrer, o del cooperativisme fins que la tieta Montserrat no s’hi va implicar de forma tan decidida.

De seguida va fer-se un nom en els ambients anarquistes de la ciutat, col·laborant amb organitzacions com el Grupo Cultural Feminista, i escrivint articles per la revista Mujeres Libres, una publicació molt significada amb l’anarcosindicalisme. Compaginava les classes a l’escola amb les seves activitats polítiques, i encara va trobar temps per entrar a treballar a la telefònica, que era on guanyava un verdader salari que li permetia viure i pagar les despeses. Es trobava justament a l’edifici que la companyia tenia a la Plaça Catalunya, quan van tenir lloc els fets de maig de 1937. La telefònica s’havia col·lectivitzat l’any anterior i estava sota control de la CNT. El dia 3 de maig, dos-cents guàrdies d’assalt de la Generalitat, juntament amb membres del PSUC, d’UGT i del partit Estat Català van voler prendre l’edifici, però els treballadors de la companyia van presentar resistència. Allò va suposar l’inici de cinc dies d’enfrontaments armats entre militants d’ERC, del PSUC, d’UGT i d’Estat Català, contra els de la CNT i del POUM, el partit d’Andreu Nin. A pesar d’alguns intents de trobar una solució negociada al conflicte, les hostilitats anaven en augment, pels carrers de Barcelona s’hi escorcollava a tothom, i els afiliats a la CNT-FAI i al POUM, eren automàticament arrestats. Al carrer Petritxol van aturar la tieta Montserrat, i ella va negar-se a que l’escorcollessin, va haver-hi corredisses i intercanvi de trets, a la tieta van ferir-la mentre fugia després d’haver tocat de mort a un dels seus agresors. Malauradament es tractava del fill d’Artemí Aiguader i Miró, conseller de seguretat interior de la Generalitat, i qui estava al darrere de tot el cos de policia. La tieta va haver d’amagar-se fins que,   el dia set de maig del 37, els treballadors d’ambdós bàndols van abandonar les barricades i van cesar els enfrontaments i les hostilitats.

Va fugir de Barcelona deixant-t’hi més de cinc-cents morts i un miler de ferits.

I així, mal ferida i esgotada, la tieta Montserrat va presentar-se a Vilafreser, l’únic lloc on savia que no la trobarien, ja que allà no l’hi anirien a buscar mai. En un primer moment, la tia Regina va negar-se a allotjar-la assegurant que empesa solament per la caritat cristiana, permetria que s’hi estigués no més d’un parell o tres de dies, el temps just per recuperar-se i tornar a marxar. Finalment però, l’oncle Pau va imposar la seva autoritat, i la tieta Montserrat es va quedar.

A l’oncle Pau tampoc li agradava tenir amagat a casa seva algú fugit de la justícia, amb la tieta Montserrat ademés, defensaven ideologies polítiques diametralment oposades, i tenien una concepció del món tan diferent, que mai haurien aconseguit posar-se d’acord. Però pel respecte i l’estimació que sentia pel meu pare, va decidir ajudar a la seva germana. A mesura que van anar passant els dies, amb el mas Vilafreser ple d’infants, la presencia de la tieta Montserrat va resultar providencial. A la capella hi va improvitzar una aula alliberant els passadisos, les sales, les cambres i demés estances de la casa, dels crits, les corredisses i la trencadissa dels nens. La tia Regina va tornar a governar el mas amb l’ordre i la rectitud que la multitud de canalla li havien arrebassat. De la ma de la tieta Montserrat, a la capella s’hi aprenia lectura, escriptura i fins i tot història, filosofia i ciències naturals. Als matins, la tieta Regina ens portava una mica de pa amb mantega i ens feia resar un pare nostre abans de permetren’s assaborir la llesca. A la tarda, portava unes pomes que ens donava després de passar el rosari. Mentre duraven les oracions, la tieta Montserrat llegia un llibre enquadernat de manera que semblava un missal.

I així passàvem els dies, la innocència dels nens més petits era molt encomanadissa, semblava que es prenguessin la seva estada a Vilafreser com unes vacances, completament aliens a la guerra, a les preocupacions i als conflictes dels adults, i va semblar que aquella dinàmica agradava a tothom, que tothom s’hi afegia. La mare i jo tot sovint ens preguntàvem que devia fer el pare, com devia estar. Menjava prou? Tenia suficient roba d’abric? Estaria malalt, o ferit?

Posteriorment, he tingut ocasió de conèixer moltes persones que van patir la guerra, i que ho van fer en condicions molt més penoses que nosaltres, que van haver de viure dies de privacions i de desgràcia. A nosaltres no ens mancava res, no sentíem trets, ni aixecàvem els ulls al cel tement els bombarders. Ara puc dir fins i tot, que vivíem una vida plàcida i despreocupada tenint en compte que vivíem en un país en guerra.

Ajudar a la mare a la tia Regina i a la tieta Montserrat, que no donaven abast, va ajudar-me a créixer més de pressa. Tinc encara molt vius a la memòria, aquells dies en que vaig començar a deixar de ser una nena en un procès que va durar sis mesos. Llavors, el novembre de 1937 el meu món va ensorrar-se.

Memòries d'una vella xaruga.

http://www.goear.com/listen/a278ca2/contigo-aprendi-trio-los-panchos

CAPÍTOL SEGON

De petita vaig ser una nena immensament feliç. M’agradava la vida a pagès, m’agradava l’escola, i fins m’agradava anar a missa, tot i que solament hi anava amb la mare. El pare no hi entrava mai a l’església. Anava al cafè a prendre una ratafia mentre es fumava una pipa. De vegades, d’amagat de la mare, feia una partideta al canari o a la botifarra. Deia que era la única cosa bona que havia après en la seva època de pescador a Roses, i que moltes vegades va ajudar-se dels guanys amb les cartes, per aconseguir més diners dels que obtenia amb la setmanada miserable, que guanyava treballant de peó metal·lúrgic, a La Maquinista Terrestre i Marítima del barri de la Barceloneta.

Però això era abans de conèixer la mare i casar-s’hi. Ella no li hauria permès mai de jugar-se els quartos a les cartes. Li costava admetre que no ens acompanyés a missa, i resava un parenostre per ell tots els divendres magres de quaresma. Si hagués pogut hauria demanat al bisbe de Vic que li concedís alguna indulgència, però el pare per aquí si que no hi hauria transigit de cap manera. El pare i la mare eren molt diferents, tant com la nit ho és del dia, ara penso que per això devien estimar-se de la manera que ho feien, amb respecte, consideració, molt d’afecte i fins i tot amb moltes nits de passió. Això ho se de quan vivíem tots tres a la Vall, que era un mas força petit amb les parets interiors molt primes.

Engreixàvem un porc cada any i el portàvem a Vilafreser quan, primer l’avi Marià i després l’oncle Pau i la tia Regina feien la matança. I quin espectacle, quina festa, la casa s’omplia de gent, tots els membres de la família de la mare, els mossos i les minyones de la masia, les mocaderes, tothom traginava amunt i avall, ningú parava quiet en tot el dia. El que més m’agradava era menjar-me aquells llardons tan saborosos, i la promesa d’unes llonganisses delicioses quan penjàvem tota aquella carn adobada i embotida.

M’entusiasmava anar a Vilafreser, en aquella casa tot era història. Els quadres, els mobles, la porcellana, els canelobres i fins i tot el rellotge de la sala, explicaven coses dels avantpassats, de les generacions que ens precedien.  D’amagat dels nostres pares, quan encara érem ben petites, l’avi Marià ens enfilava al damunt d’un cavall i ens portava a fer llargues passejades.

Ademés de ser la meva cosina, la Consol, la filla de l’oncle Pau i la tia Regina, era la meva millor amiga. Juntes arreplegàvem retalls del cosidor de la tia per fer vestits nous a les nostres nines. Les meves eren de fusta i de cartró, les seves, al ser filla de casa rica, eren de porcellana, però a nosaltres no ens importava. Jugàvem en aquella casa eterna, passàvem tardes senceres amagades a les golfes, i si podíem, agafàvem la clau que era amagada a la cuina, i ens escapolíem dins l’habitació del bisbe, que la tia Regina ens tenia prohibida. Ens impressionava aquell llit de noguera infinit, el seu dosser amb cortines de vellut vermell, i un sant crist d’ivori que algun avantpassat havia portat d’Itàlia. Ens enfilàvem en aquell llit, i jugàvem a ser princeses passejant en un carruatge tirat per sis magnífics cavalls blancs. Llavors, alguna minyona atreta per la cridòria que fèiem producte de l’emoció, entrava a la cambra i ens en feia fora a cops d’escombra. Potser per aquest motiu, tant la Consol com jo odiàvem el bisbe. Solament s’hi estava vuit o deu dies l’any a Vilafreser, però malgrat això gaudia en exclusiva d’una de les millors cambres de la casa, i se li reservaven les millors viandes. Per si això fos poc, quan hi havia el bisbe tot era molt seriós i solemne, no podíem córrer, ni cridar, no ens estava permès estirar-nos al prat de davant la casa, ni gronxar-nos a l’alzina de l’entrada, i cada tarda volguéssim o no, havíem de passar el rosari a la capella.

Allà mateix va ser on, per desig de la mare i insistència de la tieta, la Consol i jo hi varem fer la comunió. El pare no va venir, es clar. La tia hauria volgut posar el crit al cel, al·legant que calia tenir molt poca vergonya per no assistir ni tan sols, a la comunió de la seva única filla, però sospito que l’oncle Pau no li ho va permetre. Tot i ser d’una extracció i d’una ideologia tan diferent i enfrontada, l’oncle i el pare es respectaven mutuament i es professaven una profunda admiració l’un a l’altre.

I així van transcórrer els primers anys de la meva vida, una rutina coneguda alhora que excitant, plena d’emocions i d’una felicitat que ara, passats tots aquests anys, hem sembla absolutament commovedora.

Fins que va arribar la guerra.

L’esclat del conflicte em va obligar a quedar-me a Maçanet fins al gener de l’any 1937, hi havia anat a primers de juliol de l’any anterior per estar-m’hi fins poc abans del dia de la Mare de Déu d’agost, i m’hen vaig escapar sis mesos després, en assabentar-me que el pare marxava al front.

M’ho va dir, per Nadal,  la tieta Montserrat que havia vingut a visitar-nos i a despedir-se. Enfilava cap a València per preparar un Ple Nacional de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias. La tieta Montserrat era dona d’un temperament bravíssim, d’un caracter espadat i d’una personalitat molt forta, però era una desnerida. Tenia un cos petit i prim sostingut per dues cames escanyolides i cobert d’una pell blanquíssima. De joveneta sempre havia estat molt malaltissa, i va ser anant a Barcelona on el meu pare l’havia d’acompanyar a veure a un especialista, quan va decidir quedar-s’hi. Va dir-li al pare que a Maçanet no hi tornava, que estava ben decidida a no moure’s de la ciutat. Els avis, els oncles, i sobretot el meu pare, van intentar convencer-la per tots els mitjans perquè canviés d’idea. Van dir-li que els aires de pagès, la vida allà a Maçanet, li resultaria molt més saludable. Però per molt que van insistir, no van aconseguir fer-la recular en la seva determinació. Va quedar-se a Barcelona amb el pare, que hi expiava els seus pecats de joventut.

Va ser imitant la tieta Montserrat que vaig comunicar als avis Corretjol, amb l’abric posat, la maleta en una ma i el barret a l’altra, que m’hen tornava a casa. No hauria pogut resistir saber que el pare marxava a la guerra sense haver-lo vist. Necessitava que m’abracés, que em fes un petó, i que m’eixugués les llàgrimes tot fent-me un somriure i picant-me l’ullet, mentre m’assegurava que no li passaria res i em prometia tornar a casa sa i estalvi. Jo ja savia que a Maçanet voldrien impedir la meva marxa a qualsevol preu, per això amb la tieta Montserrat ja ho haviem previst i preparat abans que ella marxés a València. En Jacint de ca l’Apotecari va portar-me amb la seva moto fins a Figueres, allà un conegut de la tieta ja m’esperava i va portar-me amb tartana fins a Olot, d’es d’on vaig agafar el camí ral fins a Vic, acompanyada d’una colla de traginers que voltaven tota la vall d’en Bas, pujaven fins a Rupit i baixaven a la plana.

L’endemà d’arribar a la Vall el pare marxava a la guerra. Aquella nit la vam passar tots tres davant la llar de foc. Vàrem riure i plorar, vàrem parlar de moltíssims records, ens varem abraçar i ens varem dir que ens estimàvem. A punta d’alba, quan van manar-me al llit, el pare i la mare van fer l’amor. I jo vaig adormir-me sentint l’adeu del pare sense saber que mai més no el tornaria a veure.

Memòries d'una vella xaruga.

http://www.goear.com/listen/1531921/canco-de-suburbi-ovidi-montllor-toti-soler

CAPÍTOL PRIMER.

La guerra civil és un dels pitjors records dels que en tinc memòria alhora que, per mentida que sembli, és una de les coses més extraordinàries que m’han passat mai.

Aquesta reflexió la faig ara, quan ja fa més de cinquanta anys que es va acabar aquell infern que va canviar completament la meva vida. La que havia viscut fins aquell moment, i la que hauria pogut viure si Franco i els seus no haguessin esclafat a la República.

Quan va esclatar la guerra, al juliol del 36, jo era un noieta d’encara no quinze anys que passava els estius a casa dels avis Corretjol a Maçanet de Cabrenys. Recordo la remor de l’aigua del Molí de l’Olivet, la olor del gra esclafat sota les rodes de pedra, la pols de la farina que ho cobria tot.

A mitjans d’agost jo havia de tornar a casa. Vivíem al mas la Vall, a tocar del Fugurull, el pare n’era el masover, no era una casa molt gran però solament ens hi estàvem els pares i jo. Molts diumenges sortint de missa, anàvem a casa l’oncle Pau, el germà de la mare, que era l’hereu de la masia Vilafreser a Gurb. I quines viandes! Pa blanc, llonganissa, cansalada, arròs amb conill, pollastre rostit i les millors patates al caliu que recordo haver menjat en tota la meva vida.

La nena innocent, filla única i sobre protegida que jo era l’any 1936 hauria volgut córrer cap a casa. Em tractaven molt i molt be a Maçanet, els Corretjol sempre hem estat una família molt unida, però malgrat els esforços dels avis i els oncles per fer veure que no passava res greu, jo m’adonava dels seus xiuxiuejos, el seus incomprensibles nervis i, sobretot, una sobtada i repentina por reflectida als seus rostres. Jo volia tornar a casa i retrobar-me amb la veu dolça i amorosa de la mare, amb els ulls murris i els braços protectors del pare, amb la olor tendra  i el tacte suau de la llana de “l’alfonsito”.

“l’Alfonsito” era el xaiet que tenia afillat quan tenia catorze anys. El nom li va posar el pare en honor al rei Alfons XIII tot afegint que era un nom més apropiat per un boc que per un marrà, però que igualment faria el fet. Els pares però, no em van deixar tornar a casa, al·legaven que, en cas que les coses anessin mal dades, des de Maçanet hem resultaria molt més fàcil passar cap a França. Tot i que no em vaig estar tota la guerra al Molí de l’Olivet, aquella percepció dels pares va acabar sent certa, i a principis de l’any 39, un pastor anomenat Narcís, va ajudar-nos a la tieta Montserrat i a mi a travessar la frontera.

A la tieta Montserrat caldria dedicar-li un bon grapat de fulls d’aquest recull de vivències, de moment però, solament diré que va ser una dona extraordinària, i que la nena que era aleshores va forjar-se al seu costat fins a transformar-se en la dona en la m’havia convertit al cap de tres anys.

Abans de conèixer a la mare, festejar-la i casar-s’hi, el pare era el que podríem dir un bon tabalot, un bala perduda. Era el seté d’una família de vuit fills, la tieta Montserrat era la petita. Els avis Corretjol no eren rics, si be gràcies al molí no passaven gana. Quan el meu pare tenia disset anys el meu avi el va fer fora de casa, en part per haver tacat el bon nom de la família, en part per evitar que li engeguessin un tret o li clavessin una ganivetada. Resulta que el pare va embolicar-se amb la mossa de can Nicasio quan aquesta ja s’havia promès amb l’hereu de can Trafica, que eren els rics del poble. Com que el pare no s’hi va voler casar, ja que sembla ser que la noia tenia tan poc enteniment com excés de pitrera, l’avi va foragitar-lo de Maçanet per impedir que l’hereu de Can Trafica o els propis germans de la noia, l’esbudellessin en qualsevol marge. Finalment la pobra noia s’en va anar a fer de majordoma a casa del mossen de Tomet, que era el seu tiet i germà d’en Nicasio.

El pare va marxar a Roses i es va embarcar en un vaixell de pesca. No devia resultar-li una experiència massa agradable , després de dos naufràgis per culpa, segons deia, d’un patró borratxo, va abandonar l’ofici i se’n va anar a Barcelona a treballar en una fàbrica metal·lúrgica. Mai a la vida el vaig veure menjar peix, ni per quaresma, i la més lleugera olor d’arangades o de bacallà li regiraven l’estòmag de mala manera.

Afortunadament, l’avi Corretjol i el pare van reconciliar-se l’any 1918. La mortal epidèmia de grip d’aquell any va matar dos germans del meu pare i tres dels seus nebots. Llavors el pare va tornar a Maçanet per ajudar la seva família a tirar el molí endavant. Pel que, anys després, hem va explicar la tieta Montserrat, l’assumpte de la filla d’en Nicasio ja s’havia refredat i el pare no va haber de temer per la seva integritat.

El pare i la mare es van conèixer en aquella època. Ell havia anat a Vic per comprar un parell de matxos; els del molí de Masdevall a Maçanet havien fet una resclosa per omplir una bassa que fes funcionar el seu molí, i van aturar el fluxe d’aigua de la riera d’Ardenya de manera que, a l’Olivet les rodes no es podien fer girar. Mentre pleitegaven i discutien els termes amb les autoritats, el pare va tenir la idea de fer funcionar el molí amb la força dels cavalls. Llavors, mentre negociava el preu del bestiar amb un gitano de Gràcia que havia conegut a Barcelona, el pare i la mare es van veure per primer cop. Ella anava amb el seu pare, l’avi Marià, un pagès ric que va quedar molt impressionat d’aquell jove espavilat que tenia tan bona traça amb el regateig del gitano pel preu dels cavalls. La mare també s’hi havia fixat, es clar. Encara que m’estigui malament dir-ho, el pare era un home molt ben plantat.

Com que el pare vivia a Maçanet de Cabrenys, i la mare s’estava a Gurb, festejar segons els usos de l’època els suposava una dificultat, així que en menys d’un any, l’any 1919, es van casar. La mare, pobreta, va perdre dues criatures, i em consta que això li va fer passar molt malament, però finalment, el 12 de setembre de 1921, després d’un part difícil i llarg, vaig arribar al mon envoltada de l’atmosfera i dels aromes de la Vall, la que esdevingué, fins a l’esclat de la guerra, la meva dolça llar.